Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Tortosa, sota l’ombra de Vergés

Una ruta literària de Gerard Vergés

La ruta literària "Tortosa, sota l’ombra de Vergés", transcorre per quinze punts de la ciutat que ens permeten descobrir l’obra de Gerard Vergés, en totes les seves vessants. Son quinze escenaris que ens recreen la Tortosa que ell visqué i que ens permeten veure la ciutat amb uns altres ulls. Història, urbanisme, art i literatura es donen la mà per acostar-nos a una de les figures cabdal de les lletres catalanes actuals.

1 / 15

Carrer de la Rosa. Farmàcia Vergés

Carrer de la Rosa. Extreta del Bloc "Tortosa antiga"

Carrer de la Rosa. Extreta del Bloc "Tortosa antiga", 1900-1910?.

Volem començar la ruta literària "Tortosa, sota l’ombra de Vergés" en aquest punt tan emblemàtic de la ciutat i, com veurem, de la vida del poeta tortosí: el carrer de la Rosa. Perquè és en aquest mateix carrer, on s’enfonsen les arrels professionals i personals de Gerard Vergés, i on es concentren alguns dels seus records d’infantesa. Aquí es trobava el Col·legi de la Consolació, la farmàcia familiar i l'acadèmia de dibuix de Don Ricardo Cerveto.

FETS QUE SUCCEÏREN EL 1931

Va ser molt important l’any 31?
Recordeu: ascendí a l’estratosfera
el professor Picard. (Piquem de mans!)
Moria, com un cigne, la Pavlova.
(Ploreu, amics, si encara us queda plor.)
I Faulkner publicava Santuari,
i Llorenç Villalonga Mort de dama.
(Això no obstant, donaren el Nobel
a un escriptor suec, tan ignorat
com un enterramorts o un trinxeraire).

Picasso, sempre eròtic, il·lustrava
hexàmetres d’Ovidi. Marc Chagall
il·luminava amb ors i argents puríssims
passatges enigmàtics de la Bíblia.

L’imperi del Japó envaí Manxúria.
(Vull dir que hi hagué guerres. No n’hi haurà
quan les serpents es tornin cucs de seda.)

Mentrestant, a Alemanya, la misèria
de festa es disfressava i creus gammades:
era un fris prepotent de noies rosses
i capitans com cavallers antics.
(Wagner és déu i Hitler el profeta!)
Però del Rin fugien ja les nimfes
i el Danubi del vals ja no era blau.

Dades i fets: es construí aquell any
el gratacels més alt de Nova York.
També aquell any, en el desert de Gobi,
trobaren esquelets de dinosaure.
També aquell any es va gelar la flor
rosa dels ametllers al meu país.

Per cert, l’any 31 vaig nàixer jo.

"Fets que succeïren el 1931" dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 20.

Fets que succeïren l'any 1931 Veu: Txell Aixarch, 2015.

Palau Capmany

Palau Capmany, 2015. Autor: Txell Aixarch.

Ens trobem davant del Palau Capmany, a l’últim pis del qual, un 7 de març del 1931, nasqué Gerard Vergés i Príncep. Aquí va ser on el seu avi, l’any 1894, va fundar la farmàcia familiar que va anar passant de pares a fills i que ocuparà pràcticament sempre aquest mateix espai de la ciutat.
Antiga farmàcia Vergés. Imatge extreta del Llibre "La vida tortosina" (Vol.1) de Quimo Panisello

Antiga farmàcia Vergés. Imatge extreta del Llibre "La vida tortosina" (Vol.1) de Quimo Panisello.

A Gerard Vergés, més que farmacèutic li agradava dir-se apotecari. Considerava aquest terme gairebé com un cognom, ja que son pare i son iaio també ho havien estat i, per tant, el seu futur professional li va venir de llinatge familiar. Vergés considerava que l’home és camaleònic per naturalesa, per això s’adapta amb facilitat al que li toca viure. Així doncs, influenciat per l’entorn familiar, va continuar amb la tradició, i en acabar els estudis, va tornar a Tortosa per fer-se càrrec del negoci familiar, sent ell la tercera generació al capdavant de la farmàcia.

HERBÀRIUS HORTUS SANITATIS

L’home, que és nat de mineral argila, sana amb la vegetal farmacopea. Parlo del poder bèquic de l’altea i el corinant que els sexes espavila;
l’atropa que dilata la pupil·la, i el laxatiu que es diu escamonea, i el ram d’oliu de Pal·les Atenea, i aquell bulb diürètic de l’escil·la.

I parlo del cascall que el dolor mata, la digital de porpra, i l’estramoni (per altres noms, talpera o bé datura).

Parlo, per acabar, de flors de plata, de mítiques arrels, del matrimoni de la natura humana amb la Natura.

"Herbarius, hortus sanitatis" dins Gerard Vergés i Príncep. Lliri entre cards. València: Eliseu Climent, 1988, p. 30 (Dedicatòria: "A Glòria Panadés, farmacèutica"").

Herbarius, hortus sanitatis Veu: Manel Olé, 2015.

2 / 15

Carrer de la Rosa. Antiga acadèmia de dibuix de Don Cerveto

Edifici del carrer de la Rosa, on s'ubicava l'antiga acadèmia de dibuix de Don Ricardo Cerveto

Edifici del carrer de la Rosa, on s'ubicava l'antiga acadèmia de dibuix de Don Ricardo Cerveto, 2015. Autor: Txell Aixarch.

Don Ricardo Cerveto (autorretrat)

Don Ricardo Cerveto (autorretrat). Autor: Extret del llibre: Homenatge als Cerveto, una família d'artístes.

Aquí val la pena fer una petita parada, perquè ben segur que més d’un farà un viatge a la infantesa, o si més no, se’ns dibuixa un trosset de la Tortosa de principis del segle XX, amb la seva gent i la seva manera de fer... com si fos una instantània, tal és la gràcia de Vergés, perquè Gerard dóna vida a les paraules, a la vegada que de les paraules en fa vida.

“(...) A l’Acadèmia de D. Ricardo, a Tortosa, hi vaig anar quan jo tenia 12 anys. Pagàvem deu pessetes al mes. L’Acadèmia era al carrer de la Rosa, en un segon pis, un pis de sostres molt alts i una gran balconada. Els alumnes sèiem davant uns llargs pupitres, de cara a la paret, i copiàvem làmines. Recordo aquelles tardes d’estiu, d’una calor sufocant, amb les persianes verdes immòbils, sense una gota d’aire. D.a Mercedes, la dona de D. Ricardo, es posava al balcó fent punt i vigilant-nos. Als peus, hi tenia un càntir d’aigua fresca i, de tant en tant, bevia un traguet. D.a Mercedes era més alta que el seu home. D. Ricardo era menut, caigut de galtes, els ulls grisos. Caminava amb passes ràpides i petites, d’un alumne a l’altre. D. a Mercedes se’l mirava satisfeta i parlava del seu home com si parlés del diví Rafael. (...) A l’Acadèmia es respirava un aire casolà, com de pensió d’estudiants pobres. De la cuina llunyana, n’arribava una esmorteïda olor de col i peix fregit. (...)
De D. Ricardo, en guardo centenars de dibuixos. I dic centenars perquè tots els dibuixos meus d’aquell temps podrien anar signats per ell. – D. Ricardo, vol corregir-m’ho?
I D. Ricardo, amb una paciència infinita, agafava el teu llapis i et corregia i et refeia i, en definitiva, et feia el dibuix. Llavors els pares comentaven: – El xiquet va progressant.
Però el xiquet no progressava. Al màxim a què vaig arribar –i era ja una filigrana- va ser a dibuixar al carbó sobre paper gris i amb reflectiments de llapis blanc, que, naturalment, també feia D. Ricardo”

Gerard Vergés i Príncep. Tretze biografies imperfectes. Barcelona: Ediciones Destino, 1986 .

Tretze biografies imperfectes. Veu: Manel Ollé, 2015.

3 / 15

Plaça de la Cinta

Porta de l'Olivera de la Catedral de Santa Maria de Tortosa. Plaça de la Cinta

Porta de l'Olivera de la Catedral de Santa Maria de Tortosa. Plaça de la Cinta, 2015. Autor: Txell Aixarch.

Gerard Vergés, solia dir que la seva família era conservadora i religiosa, de dretes i de missa com s'acostuma a dir popularment, així que no podem passar de llarg sense llegir aquest poema de la Catedral.
Catedral de Santa Maria de Tortosa. Cúpula de la capella de la Cinta

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Cúpula de la capella de la Cinta, 2014. Autor: Jaume Bel.

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior, 2014. Autor: Joan Parejo.

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior, 2014. Autor: Pedro González.

Catedral de Santa Maria de TOrtosa. Interior de la Capella de la Cinta

Catedral de Santa Maria de TOrtosa. Interior de la Capella de la Cinta, 2014. Autor: Jesús Barceló.

CATEDRAL

Vitralls de llum difusa i violeta.
I un Nen Jesús de Praga. I un sant Blai.
I un purgatori d’ànimes ploroses.
I un gran tapís flamenc amb els apòstols.
I una Madona gòtica, esveltíssima.
I un Crist jacent, terrible, mesetari.
I tombes esculpides amb llatins.

I els alts vitralls velaven la claror.
I el Nen Jesús de Praga duia rínxols.
I sant Blai no tossia (era de guix).
I el prudentíssim foc del purgatori
tapava pits i sexes de les ànimes.
I els apòstols tenien l’aparença
de nobles majestats o de reis mítics.
I la Madona es deia de l’Estrella.
I el Crist jacent era nafrat i tètric.
I les tombes sonaven com campanes.
Les campanes tocaven a difunt.

"Catedral" dins Gerard Vergés i Príncep. Long Play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 27.

Catedral. Veu: Txell Aixarch, 2015.

4 / 15

Biblioteca Marcel·lí Domingo

Biblioteca Marcel·lí Domingo

Biblioteca Marcel·lí Domingo, 2014. Autor: Yann Ruiz Noden.

La biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, va inaugurar-se l’any 2006 i va suposar la fusió de les dues biblioteques que hi havia a la ciutat. La biblioteca d’adults, situada al palau Oliver de Boteller i la Biblioteca Popular del carrer de la Rosa, inaugurada sobre els anys 30 del segle XX, sent de les primeres de Catalunya, per darrera de Valls, Sallent i Ulldecona, entre altres. A part del fons, que consta de més de 110.000 documents, cal destacar les restes arqueològiques de la Turtuxa andalusina. Un carrer de la Tortosa medieval, amb els diferents espais d’hàbitat, clavegueram i un forn on es fonia metall. Aquest és un dels pocs vestigis àrabs de la ciutat, per aquest motiu, hem situat aquí la lectura d'aquest poema:

COFRE ÀRAB

Amb dits sensibles que podrien
haver estat els d’un hàbil artesà,
ressegueixo el marfil entre la fusta,
les formes incrustades dels gossos i els falcons,
l’alada simetria de les fulles,
els ornaments del cofre.
Oh Déu, quanta bellesa perduda per a sempre!
De tot el meu Al-Andalus queden tan sols un cofre
i un grapat de monedes de plata prima, més aviat bastarda.
i el record D’Abu Bakr, que era muftí i filòsof
i que ensenyà a Damasc i morí a Alexandria.
Al cementiri d’Uala, davant la Porta Verda, reposen
els seus ossos.
Va deixar escrit un llibre: La llanterna dels Prínceps.
Abu Bakr, dit també Al- Turtusí, va amar moltíssim
aquest mateix paisatge que jo estimo:
el riu ample i feliç,
les fondes valls on creix el magraner,
i l’aigua rotatòria de les sínies.
L’aigua, ah l’aigua en el desert!
Com canta l’aigua, oh Déu, com canta l’aigua als
brolladors de marbre!
No hi ha al món so com el de l’aigua:
l’aigua canta millor que el rossinyol en la nit alta,
millor que el vent entre el tul rosa dels tamarius florits,
millor que els cròtals de les ballarines.
Dic ballarines. Dic
ventres mòbils com astres,
i dic nuques dolcíssimes,
i dic pits com magnòlies,
i dic cintures fràgils,
i dic llavis com pètals,
i dic galtes com préssecs,
i dic malucs com àmfores,
i dic peus com cristalls,
i pubis com jardins,
i cabells com onades.
I també dic ulls negres, germans de l’aigua obscura,
i també dic ulls clars, germans de l’aigua blava.
(Abu Bakr somreia).
No us deixeu emportar
per la lírica obscena de les fàcils metàfores.
La gent estima el greix,
però el cervell del cabridet és millor mos:
en ell rauen l’instint i, si de cas, la pensa.
La bellesa del món, oh Déu, és fugissera i vana.
Vosaltres canteu llavis,
quan hi ha boques que puden igual que una rabosa;
vosaltres canteu rulls que són un niu de llémenes;
i canteu pits que són bosses tan buides
com l’escrot dels eunucs del gineceu.
(Abu Bakr somreia).
Doneu-me pa sense llevat,
una dona fidel –no massa jove-,
de quan en quan un moltó tendre,
vi de poc grau, lectures del profeta
i el silenci del camp.
(Abu Bakr estava en el secret).
Tan sols un cop s’enamorà, si hem de creure els seus versos.
No fou de cap moret de dents blanquíssimes,
de cap andrògin bru, de cap adolescent dels que estimava
aquell poeta cordovès dit Ibn Quzmàn.
El turtusí Abu Bakr, el gran muftí, el puríssim,
pensant en ella,
poma madura, cor de mel, llimona dolça,
va observar el firmament i gosà escriure:
“Sense parar recorro el cel amb els meus ulls,
per si de cas contemplo l’estrella que tu mires.

"Cofre àrab" La insostenible lleugeresa del vers. Barcelona: DVD Edicions, 2002, p. 23.

Cofre àrab. Veu: Manel Ollé, 2015.

Però en aquest punt de parada, com no pot ser d’una altra manera, parlarem de llibres. Gerard Vergés tenia una especial predilecció pels llibres, milers de títols clàssics i moderns formaven la seva biblioteca particular. Gerard Vergés era per damunt de tot un gran lector i tenia una manera ben curiosa de classificar els seus llibres.

A casa meva, tinc ordenats els llibres en tres nivells. Al primer pis, al meu estudi: la poesia, l’assaig, les biografies, els llibres d’art, els diccionaris. (És el cel.) A la planta baixa, a la saleta: les novel·les i una mica de teatre. (És el purgatori.) A soterrani –allí les teranyines i la poca llum-: les velles col·leccions de revistes i tots aquells llibres que han anat arribant a casa no se sap com, o aquells que –confessem-ho- vam comprar en un moment poc lúcid. (És l’infern.)

Gerard Vergés i Príncep. Tretze biografies imperfectes. Barcelona: Destino, 1986, p. 188.

Sala de literatura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo

Sala de literatura de la Biblioteca Marcel·lí Domingo, 2014. Autor: Yann Ruiz Noden.

Aquest 2015, per recordar el primer aniversari del traspàs del poeta tortosí, hem volgut dedicar-li aquest espai de la biblioteca. Per a Gerard, “un llibre és un bon amic que pot fer-nos momentàniament feliços o, fins i tot, enriquir-nos per a tota la vida”. És aquí on s’amaguen molts dels autors essencials en Vergés i volíem que aquest fos el seu espai. No hi ha un lloc millor, que entre el silenci de tantes i tantes paraules, per sentir aquest poema, pur amor als clàssics, i als no tant clàssics.

ANTOLOGIA ALS POETES MÉS ESTIMATS

I ara, si us plau, parlem de poesia.
No em toqueu Carles Riba i Pere Quart,
que els tinc a una fornícula de l'ànima
sempre amb un pom fidel de flors boscanes.

Fragants roses als clàssics: als llatins.
I a Jordi de Sant Jordi. I a Ausiàs,
que conec pam a pam, com el cos dolç
d’una dona estimada llargament,
com perfet hom sent tota la sabor.

Afegiré el rector de Vallfogona
que l'ànima afligida consolava.
I l’Estellés, de Burjassot, un riu
d’imatges fulgurants. I Ferrater,
dit Gabriel, no pas àngel caigut.

Dels més recents, no en parlo. Jo diria
que, en general, són gent d’ofici, buits
com campanes, com gerres, com sepulcres;
però propicis al llorer simbòlic
compartit en il•lustres estofats.

Aleixandre, Neruda, Federico?...
Des de noi els conec. I, si escric versos,
les arrels del meu vers en ells s’arrelen.
Fa vergonya de dir-ho, però és cert:
quan jo llegia Góngora al col•legi
(era de mayo la estación florida)
ni als mapes existia Catalunya.

De Kavafis el grec (l’anglès?, el turc?)
recordo imatges inspirades. Parla
(i en parla molt enamoradament)
de la blanca esplendor del coll airós,
parla dels ulls, dels llavis, de les galtes.
(Però Kavafis parla d’ell. Jo, d’ella.)

D’Itàlia potser recordaria
Dante i Petrarca. (No per fer bonic.)
Dels francesos, en mi no en queda petja:
subtils antologies de llargs versos
monòtons, monocords i monorims.
Rimbaud potser. I Verlaine: un gust d’absenta
i un rostre trist de faune. Poca cosa.
Voici mon coeur qui n’a battu qu’en vain.

En canvi —essent menut— recordo un llibre
de Hölderlin, pintat de calaveres
i donzelles tan pàl•lides com llunes.
I he llegit Rilke. I l’avorrit Goethe.
També —i anem als USA de passada—
jo em quedaria amb Sandburg i Allan Poe.
(Més que silvestre Whitman és pedestre.)

Finalment, els anglesos. Hi ha dos noms
que per damunt de tots m’han fascinat:
Shakespeare és l’oceà ple de tenebres
i, ensems, el cor flamíger de la llum.
(Tant l’he llegit i en tantes circumstàncies
que, de tots els meus llibres, només Shakespeare
està tan esllomat com un esclau.)

L’altre poeta és Eliot. Quina conya,
quin delicat i quin discret encant
barrejar Ovidi, els salms i trossos d'òpera,
passejar —travestit— el vell Tirèsies
amb mamelles de iaia per la City,
falsificar les cartes del tarot
i asseverar que els àngels són perversos.

De tot el que hem llegit, n’hem fet substància.

"Antologia als poetes més estimats" dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 59.

Antologia del poetes més estimats. Veu: Manel Ollé i Txell Aixarch, 2015.

5 / 15

Plaça Sant Joan

Convent i església de Sant Joan

Convent i església de Sant Joan, 2015. Autor: Txell Aixarch.

Convent i església de Sant Joan

Convent i església de Sant Joan, 2015. Autor: Txell Aixarch.

Estem davant de l'antiga església i convent de Sant Joan, d'estil barroc i construït al segle XVIII i habitat per les monges hospitalàries de Sant Joan de Jerusalem quan decideixen abandonar l'emplaçament de La Ràpita per por dels atacs dels pirates. Actualment, és la seu del Casal tortosí i altres entitats culturals de la ciutat, i també acull l'Escola d'Art i Disseny de la Diputació de Tarragona. És justament per aquest motiu, per la vinculació de Gerard Vergés amb el món de l'art, que fem aquesta parada en aquest punt.

Vet aquí el secret erotisme dels peus, superior –sembla- als dels muscles i l’esquena i les sines. A l’inici de la processó, el mestre don Belisario, Vinagre de malnom, que tots els Divendres Sants sortia de penitent,”s’emparellà amb Ana, la saludà molt cortesament i, tot i que duia la creu al coll, va demostrar que ell era, per damunt de tot i camí del Calvari, un complit cavaller; si hi havia tolls era ell qui s’hi posava dins per tal d’evitar el fang als peus nus i de nacre d’aquella il·lustre senyor, ara la seva companya (...). Vinagre va admirar com tot el poble, especialment el poble més baix, els peus descalços de la Regenta”.
Hi ha, després, una descripció magnífica de la processó –els regidors, els seminaristes, els canonges-, fins que Ana arriba davant el balcó on són el seu marit i el seu amant. Igual que el cos de Crist, “Ana semblava de fusta pintada; la seva pal·lidesa era com un vernís. Els seus ulls no veien res. A cada passa que feia, pensava que cauria a terra sense sentit. Notava els peus que xafaven les pedres i el fang, una calor dolorosa; mirava que no sobresortissin per davall de la túnica morada; però a vegades es veien. Aquells peus nus eren per a ella la nuesa de tot el cos i tota l’ànima”.
Per a ella i per a molts espectadors.
Però acabem. Encara que personalment, tant a l’amic Artís com a mi, aquestes extremitats inferiors ens diguin poca cosa, penso que només que, en un moment determinat de la història del món, la visió d’un peu femení hagi fet vibrar el cor d’un home, això mereix tot el nostre respecte. I certament que l’ha fet vibrar. I potser més del compte.

"La seducció del peu i la sabata" dins Gerard Vergés i Príncep. Eros i art. Barcelona: Edicions 62, 1991, p. 49.

Eros i art. Veu: Txell Aixarch, 2015.

Pel que fa a les seves preferències artístiques, Gerard Vergés, ens en parla al pròleg de Tretze biografies imperfectes: “els primers són els poetes. Després, els pintors. Després, molt lluny, els músics. En altres arts, no hi entenc”. Com ell mateix confessa, darrera dels poetes, van els pintors. I si per algun pintor va apostar fort Gerard Vergés, va ser per Antoni Casanova. El pintor tortosí Antoni Casanova, publicat l’any 1983, és un dels llibres més oblidats de Vergés però amb el que l’autor pretén reivindicar la figura del pintor tortosí.
Autorretrat d'Antoni Casanova.

Autorretrat d'Antoni Casanova. . Autor: Extret de la biografia d'"El pintor tortosí Antoni Casanova", de Gerard Vergés (Geminis: Tortosa, 1982).

Moltes vegades, mirant aquell cardenal que duu les ulleres a la punta del nas i que somriu maliciós i irònic, m’he preguntat per què tant de silenci entorn de l’obra de Casanova, per què tants estudis que són només un esborrany, per què tants buits sobre la seva vida.

Gerard Vergés i Príncep. El pintor tortosí Antoni Casanova. Tortosa: Geminis, 1982, p. 9.

El pintor tortosí Antoni Casanova Veu: Txell Aixarch, 2015.

Antoni Casanova era un home trist, un solitari. Sembla que aquell pintor de frares epicuris, havia de ser un tipus extrovertit, rialler i roig de cara. Així ho pensava Lluís Masriera. “Però en vaig trobar –diu- amb un home insignificant i excessivament trist. Parlava un tortosí ple de galicismes, i la primera cosa que contestà a la salutació del meu oncle va ser: Aquesta tristesa, aquesta tristesa que mai no m’abandona! Si contemplem qualsevol dels seus autorretrats, especialment els de la maduresa, veurem un rostre fatigat, una mirada trista i fonda, un desmaiat bigoti, una fa´hermètica. Que lluny de l’adolescent serenitat de l’autorretrat de Rafael. O dels de Francesc Gimeno, turmentats i plens de fúria. O dels de Rembrandt, amb Sàskia, inundat pel goig de viure. Si a cada pintura hi posessim una música addient, per als autorretrats de Casanova guardariem el silenci.

Gerard Vergés i Príncep. El pintor tortosí Antoni Casanova. Tortosa: Geminis, 1982, p. 68.

El pintor tortosí Antoni Casanova. Veu: Manel Ollé, 2015.

6 / 15

Reials Col·legis

Reials Col·legis. Porta d'accés al col·legi de Sant Jaume i Sant Maties

Reials Col·legis. Porta d'accés al col·legi de Sant Jaume i Sant Maties, 2014. Autor: Teofilo Sales.

Reials Col·legis. Pati interior

Reials Col·legis. Pati interior, 2015. Autor: Josep Elias.

Reials Col·legis. Detall del fris

Reials Col·legis. Detall del fris, 2015. Autor: Sandra Borja.

L’edifici on ens trobem rep el nom de Col·legi de Sant Jaume i Sant Maties i forma part d’un complex renaixentista conegut amb el nom dels Reials Col·legis. L’antiga església de Sant Domènech i la universitat de Sant Jordi i Sant Domènech, són els altres dos edificis que venen a completar tot el conjunt que esdevé un dels elements més destacats del patrimoni del Renaixement català. El complex va ser fundat pels dominics i inaugural al segle XVI per l’emperador Carles I d’Espanya i V d’Alemanya amb la funció de fomentar el procés d'aculturació i evangelització de les minories religioses impulsat per la corona. Amb els anys han estat molts els usos que ha tingut, però actualment està ocupat per l'Arxiu Històric Comarcal de les Terres de l'Ebre. I és aquest aspecte el vincle amb Vergés. Aquí hi treballà durant molts anys Jesús Massip i Fonollosa, historiador, poeta arxiver i íntim amic de Gerard Vergés. A ell li dedica aquest poema:

AFEGIU UN LA

Escruta l’horitzó, la mar vigi
en silenci Penèlope. Està so.
Pel cel d’atzur una gavina vo;
s’esmuny, entre les algues, una angui.
I, mentre la filosa fila i fi,
la discreta Penèlope es conso
imaginant Ulisses que rodo
vagant pel món i anant de roda en pi.
Aquí la mà que fa i desfà la te,
i allí –pensa Penèlope- la ga
d’una brisa feliç inflant la ve.
Però nau ancorada no fa este.
I Ulisses, lluny, en una amena ca,
besa Circe i les sines li desce.

"Afegir un la" dins Gerard Vergés i Príncep. Lliri entre cards. València: Elieu Climent, 1988 (Poema dedicat a Jesús Massip. A la dedicatòria llegim "A Jesús Massip, poeta des de sempre, amic des de sempre").

Afegiu un la. Veu: Manel Ollé, 2015.

Vergés i Massip van construir una amistat per a tota la vida, i amb només 21 i 25 anys respectivament van fundar la revista Geminis. Una revista dedicada a les arts i les lletres que es mantindrà en escena des de 1952 fins al 1961. Era una publicació "que obligatòriament estava feta en castellà, perquè no podíem escriure en català i es notava que volíem dir coses que eren difícils de dir, que moltes vegades no les dèiem perquè no ens les deixaven dir". Des de sempre, Geminis va haver de lluitar contra la censura. Censura i manca de llibertat d'expressió són dos conceptes que apareixen íntimament lligats a la idea de dictadura. És per tant un bon context per llegir aquest poema:

DICTADURA IBÈRICA

Qui, per escrit o de paraula, diu
que ignora per què fou empresonat,
manifestant està, en realitat,
que hom pot ser empresonat sense motiu.
I aquest parer, tan foll com delictiu,
ja és prou per ser privat de llibertat.
Bo és tenir el pensament engarjolat
i aquell que pensa, en la presó captiu.
Qui no vulgui presó, que no cavil·li;
qui no vulgui presó, que no grinyoli.
Curulles les presons, curull l’exili,
aquest país serà una bassa d’oli.
(La funesta mania de pensar
treia la son al docte Salazar).

"Dictadura ibèrica" dins Gerard Vergés i Príncep. Lliri entre cards. València: Eliseu Climent, 1988 (Dedicatòria: "Al poeta portuguès Alberto Pimenta, autor d'Os entes e os contraentes").

Dictadura ibèrica Veu: Txell Aixarch, 2015.

Portada Geminis. Il·lustració: Frederic Mauri

Portada Geminis. Il·lustració: Frederic Mauri, 1952.

Com a exemple d'un text publicat a la revista Geminis, us deixem aquest text:

Un poeta, amigo mío, estuvo un día en Tortosa. Mi amigo, el poeta, dijo que Tortosa olía a manzana, que Tortosa tenía color de manzana madura. Yo creo que mi amigo, el poeta, tenía razón. Alguien escribió ya que los paisajes, los pueblos, tienen –como los vinos- un color y un aroma que los define. Lo difícil es sorprender ese matiz, dar con ese perfume. Porque la verdad es que la costumbre nos ciega, nos ensordece, nos pone arenilla entre los dedos hasta hacernos perder el tacto. Entonces el paisaje se convierte en tópico; es entonces cuando el hombre mira las cosas a través de las gafas ahumadas de la rutina.

"Divagación en torno del paisaje" dins Gerard Vergés i Príncep. Geminis. Tortosa Núm. 3, Setembre, 1952 , p. 3.

Geminis. Veu: Manell Ollé, 2015.

7 / 15

Castell de la Suda o de Sant Joan

Castell de la Suda

Castell de la Suda, 2014. Autor: Ramon Masdeu.

Vistes des del Castell de la Suda

Vistes des del Castell de la Suda, 2014. Autor: Josep Montany.

El Castell de la Suda és un punt emblemàtic de la ciutat. Construcció àrab del segle X d.c. bastit a sobre de la necròpolis romana de la ciutat de Dertosa. Des d'aquí, es contempla una de les panoràmiques més especials: la ciutat, el territori, el riu Ebre i la seva vall, el mateix paisatge que Vergés evoca constantment als seus versos. És aquí on volem llegir l'inici de l'Ombra rogenca de la lloba, primera publicació del poeta tortosí i guardonada amb el premi Carles Riba 1981.

Jo sóc aquell que em dic Ròmul, romà
de gest cansat i irònic, pensatiu,
de perfil encunyat a les monedes.
M’agraden Mahler, Mozart sobretot.
I el silenci dels astres. Tinc mil anys.
No us contaré la coneguda història
ni us descriuré el paisatge on he viscut:
aquell riu ample, amb tarongers florits,
i, més amunt, la terra roja i dura
d’oliveres i vinya, el cel d’estiu
com la fulla esmolada d’una espasa.
I a prop la mar, la mar que tant estimo.
Aquí he viscut i això conec. Mireu:
funesta és l’aigua per al blat madur,
funest el vendaval per a l’arbreda,
funestos per ami els déus enfurits.
Dolç, en canvi, és l’arboç per a l’ovella,
dolça per als sembrats la lenta pluja
i dolça per a mi ta companyia.
Et vaig conèixer encara adolescent
d’ulls com obscures roses, com jardins
negres en la penombra. (I vaig pensar
que el negre era el color de la bellesa).

Gerard Vergés i Príncep. L'ombra rogenca de la lloba. Barcelona: Proa, 1981 .

L'ombra rogenca d ela lloba (inici). Veu: Manel Ollé, 2015.

Gaudim ara, d'un segon fragment de L'ombra rogenca de la lloba.

(Passen ocells fugint. El vent. El vent.
Venien ocells d’ira, obscurs falcons,
i un vent fred desfullava les magnòlies.)
Al mig de la sendera de la vida
cal aturar-se un dia i mirar enrera.
Perquè, passat el temps, arriba una hora
que trobarem amarg el vi a les copes
i un gust de cendra inevitable als llavis.
Hem enterrat els pares i els amics,
cada dia enterrem els més bells somnis.
I és que sembla destí obligat de l’home
anar enterrant allò que més estima.
I demà morirem (qui sap el com?),
però potser de la pitjor manera,
sens dignitat, com animals de granja.
(Sigui com sigui, sempre té la mort
una agra olor de crisantems marcits).

Gerard Vergés i Príncep. L'Ombra rogenca de la lloba. Barcelona: Proa, 1981 .

L'ombra rogenca de la lloba (fragment). Veu: Manel Ollé, 2015.

8 / 15

Catedral de Santa Maria

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior, 2014. Autor: Jesús Barceló.

Aquest és un altre espai emblemàtic de la ciutat. I ho és perquè esdevé un punt on es troben superposades cronològicament totes les cultures i civilitzacions que han arrelat a la ciutat. La Catedral de Tortosa actual es comença a construir l’any 1347, i es mantindrà fidel al projecte gòtic original, fins que l’any 1625 s’aprova la façana barroca projectada per Martí d’Abària. Un segle després, les obres quedaran interrompudes, deixant-la inacabada fins avui. La catedral actual es construeix absorbint la catedral romànica prèvia, construïda després que el Comte Ramon Berenguer IV conquistes, l’últim dia de l’any 1148, la ciutat de Tortosa als musulmans. A la vegada, aquesta primera seu romànica va suplantar l'antiga Mesquita Major de la ciutat de Tortosa, construïda al mateix lloc on els visigots havien instal•lat el seu lloc de culte, que al seu temps s'havia aixecat damunt de l'antic temple romà. Així doncs, si estirem del fil, aquest espai pot explicar sencera la història de la ciutat de Tortosa. Val la pena, aturar-se un moment al claustre, reposar i llegir un fragment de l'últim poemari publicar per Gerard Vergés:
Catedral de Santa Maria de Tortosa. Claustre

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Claustre, 2014. Autor: Joan Parejo.

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Claustre

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Claustre, 2014. Autor: Joan Parejo.

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior

Catedral de Santa Maria de Tortosa. Interior, 2014. Autor: Pedro Gonzalez.

EL PARADÍS DE l’EDÉN

Textualment la Bíblia narra
que «a l’Edèn va plantar
Jahvè Déu un Jardí
on va posar-hi l’home».
I era un Jardí amb un riu d’aigües claríssimes
(que alguns li deien riu de llet i mel).
I era un Jardí orejat pel ventijol
(que alguns li deien zèfir).
I era un Jardí de cedres olorosos
i una remor de tórtores
(que alguns li deien Paradís).
Javhè Déu va formar d’una costella
d’Adam el cos de la muller,
i Eva i Adam eren feliços
i estaven nus «i no tenien
cap rubor un de l’altre».
Javhè Déu apariex
vestit amb una túnica vermella
i enmig d’Eva i Adam:
un Adam pensatiu i una Eva genuflexa.
En aquell Paradís

- lloc de verdor i molt deleitable –

tot era pau: una font clara
i uns animals d’una rara blancúria,
entre ells un unicorn
que beu molt mansament i que somia
reposar el cap sobre la falda
d’alguna noia verge.
També hi ha multitud d’animalons:
ocells, amfibis, peixos…
Cap ombra de pecat s’endevinava:
i és que era el Paradís del primer dia.
Tot i així en la pintura s’intueixen
una Pomera i una Serp.

"El paradís de l'Edèn" dins Gerard Vergés i Príncep. El Jardí de les delícies. s.l.: Arola Editors, 2014, p. 29.

El paradís, l'Edèn Veu: Txell Aixarch, 2015.

9 / 15

Carrer Sant Blai. Antic Hotel Siboni

Antic hotel Siboni.

Antic hotel Siboni. , 2014. Autor: Extreta del bloc Seqüències: Tortosa en imatges.

Quan la ciutat va créixer més enllà del primer perímetre emmurallat, el carrer Sant Blai on ara ens trobem, va ser una de les artèries principals i aquí es trobava un establiment emblemàtic, l’Hotel Siboni, al que Vergés dedica unes paraules a 'Alfabet per a adults'.

Fins als anys setanta va sobreviure a Tortosa, vora la plaça de l’Àngel, en un preciós edifici de forma modernista, aquell singular Hotel Siboni, comandat per una dinastia italiana de primeríssims cuiners que arribaren aquí, ignoro per quin benèfic destí dels déus. Columnes de ferro amb globus de vidre, impecables vaixelles, sòlides coberteries, estovalles d’un conventual midonat…
Amb els meus pares, algun significat diumenge, he menjat allí els millors canelons de la meva vida. Canelons Rossini. Dir canelons Rossini és l’apoteosi del pâte i de la tòfona, és a dir, canelons tan massissos com suaus, palatals, perfectes. La resta és literatura.
(...)Allí era on tots els nuvis benestants de les comarques de l’Ebre anaven a passar la nit de noces. (...)Avui –pocs ho saben- tots els armaris de les habitacions de l’Hotel Siboni són a la població de Bítem, al mas Gassol. (...) Quan –fa alguns anys- vaig visitar el mas Gassol, aquells armaris de lluna m’evocaren pretèrites nits nupcials i esplèndids cossos ja marcits. Reconec que va envair-me una subtil, indefinible tristor.

Gerard Vergés i Príncep. Alfabet per a adults. València: Perifèric Edicions, 2009, p. 60.

Alfabet per a adults (fragment) Veu: Manel Ollé, 2015.

10 / 15

Plaça de l'Àngel

Antiga Capella de l'Àngel. Fons: Josep Curto Subirats. Imatge extreta de: "L'abans. Tortosa, recull gràfic 1875-1975"

Antiga Capella de l'Àngel. Fons: Josep Curto Subirats. Imatge extreta de: "L'abans. Tortosa, recull gràfic 1875-1975", Anterior a 1936.

Aquesta plaça deu el seu nom a la presència en aquest lloc de l’antiga capella de l’Àngel Custodi, més conegut com l’Àngel de la Guarda, que en la tradició cristiana, correspon a l’àngel que Déu assigna a cada ser humà per a què el protegeixi i l’acompanyi al llarg de la seva vida. L’església va ser enderrocada a l’abril del 1936 i des de llavors, la plaça havia estat sense la figura a la qual dóna nom, fins l’any passat, que una família molt tortosina i coneixedora de les costums de la ciutat, van decidir posar a la façana de casa seva, novament a l’Àngel Custodi. La imatge, en suport ceràmic, és obra de l’escultora Cinta Sabaté. A ella, Gerard Vergés li dedica aquest poema:

BELLÍSSIMS COSSOS DE FANG I DE LLUM

Com un crit, com un càntic, com un clam
s’eleva el dòcil fang cap a l’altura:
misteri de la forma, línia pura
durament conquerida, pam a pam.
Ni crepuscle de foc ni esclat de llamp,
sinó una llum alada que, a mesura
que creix el fang, el vell portent procura
de la costella bíblica d’Adam.
De primer va ser el fang, la nostra terra
solcada per un riu de llims i espigues,
defensada –quan cal- amb punys i a mossos.
De primer va ser el fang. Més tard la gerra,
l’esplendor de les àmfores antigues.
Més tard, la llum harmònica dels cossos.

"Bellíssims cossos de fang i de llum" Lliri entre cards. València: Elieu Climent, 1988 .

Bellíssims cossos de fang i de llum Veu: Txell Aixarch, 2015.

Aquest és un lloc idoni per llegir aquest poema, una mostra més de la mestria de la ironia poètica i dels alts coneixements en matèria pictòrica de Gerard Vergés.

L’ÀNGEL

ERA Lolita Audí una beateta
parenta de ma mare
que, a la guerra civil del 36,
anava a les esglésies calcinades a recollir restes, relíquies.
De Lolita conservo, al meu estudi,
un angelet de pedra,
un cap barroc i mutilat, bellíssim.
Cada dia el saludo:
“Hola, àngel”.
I l’angelet em mira.
Ben cert que els àngels són
l’oculta faç de Déu.
Però, entre tants estols d’éssers alats,
quina és la seva jerarquia?
Quants àngels caben en un cap d’agulla?
Quin, per ventura, és el seu sexe?
Àngels adolescents de Memling,
àngels angelicals de fra Angèlico, amb ales de colors de
papallona,
àngels hieràtics de Bizanci,
àngels tan velocíssims com fletxes fulgurants, del Giotto,
àngels de llum en els vitralls de Reims,
àngels xiquets de Benvenuto Guasta,
àngels rojos i blaus, estatuaris, d’exacta perspectiva, del Mantegna,
àngels músics, solemnes, de Durer,
àngels carnals de Rubens,
àngels de Rembrandt, entre l’or i l’ombra,
àngels del Greco, esperitats, drogats, i de pupil·les dilatades,
àngels romànics de Boí,
àngels amb lliris, perles, de l’anglès Rossetti,
àngels de Ghirlandaio, candents com vidre al forn,
àngels de William Blake, lluents com una espasa,
àngels de Perugino, puríssims entre els àngels…
Cada matí el saludo, l’àngel meu:
“Benvingut, àngel, dolça companyia”.

"L'Àngel" La insostenible lleugeresa del vers. Barcelona: DVD: Ediciones, 2002 .

L'Àngel. Veu: Txell Aixarch, 2015.

11 / 15

Plaça de l'Ajuntament

Antic barri dels pescadors. Extret del llibre de Francisco Celma Prieto, La guerra civil en Tortosa (1936-1939), p. 111

Antic barri dels pescadors. Extret del llibre de Francisco Celma Prieto, La guerra civil en Tortosa (1936-1939), p. 111, 1937.

Antic barri dels pescadors. Extret del llibre de Francisco Celma Prieto, La guerra civil en Tortosa (1936-1939), p. 159

Antic barri dels pescadors. Extret del llibre de Francisco Celma Prieto, La guerra civil en Tortosa (1936-1939), p. 159, 1937.

Antic barri dels pescadors. Extret del llibre de Francisco Celma Prieto, La guerra civil en Tortosa (1936-1939), p. 157

Antic barri dels pescadors. Extret del llibre de Francisco Celma Prieto, La guerra civil en Tortosa (1936-1939), p. 157, 1937.

Aquest punt, l'antic barri dels pescadors, va ser una de les zones més destrossades pels bombardejos de l'aviació feixista durant la guerra civil. Tortosa va ser una de les poblacions catalanes més afectades per la seva posició estratègica: al límit entre l'Espanya sublevada i la lleial. Gerard Vegés tenia només 4 anys quan esclatà la guerra i les imatges d'aquesta, l'acompanyaran tota la vida. Quan començaren els bombardejos, la població civil va fugir a refugiar-se a masos i zones rurals fora del nucli urbà. La família de Vergés, no en va ser una excepció.

Els darrers nou mesos de la guerra civil del 1936-1939 la ciutat de Tortosa va ser front de batalla, i l’Ebre una frontera. En una riba, els rebels, o nacionals, o feixistes. A l’altra, els republicans, o rojos, o lleials. (Els qualificatius depenien de qui els apliqués). La meva família, que era de dretes de tota la vida, va caure del bàndol republicà.
El cas és que Tortosa fou assetjada, bombardejada, literalment destruïda. I, per dir-ho amb el llenguatge idoni al cas, la població civil fou evacuada. En un primer moment anàrem en un hort que els meus pares tenien a la partida de Pimpí, vora la ciutat. Més endavant, quan els bombardejos s’incrementaren i el front s’estabilitzà a les dues ribes de riu, ens vam refugiar en una muntanya, dalt de Bítem, en un lloc que es deia Montaspre (el topònim és prou explícit i puc garantir que no gens exagerat). Reducte per a guineus i esparvers. Cau d’animàlies. Últim forat del món. Entre els matolls i la pinassa no hi havia ni senderes. La caseta on vivíem era minúscula, i a la pallissa –no més gran que un llit de matrimoni- hi dormíem cinc persones, sobre una màrfega de fulles seques de panolla de panís. Podria contar misèries. Aquella guerra, com poques, va ser penosa i bruta, i jo, que era ben menut, vaig veure per primera vegada el rostre del dolor.

Gerard Vergés i Príncep. Tretze biografies imperfectes. Barcelona: Edicions Destino, 1986 .

Alfabet per a adults. Veu: Manel Ollé, 2015.

GUERRA CIVIL

Encabritat i tens i blanc de pànic,
venia el cavall mític de Gernika.
I el terror era immens, immens, immens

"Guerra Civil" dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986 .

Guerra civil. Veu: Txell Aixarch, 2015.

MILES GLORIOSUS

Éreu grassó i baixet i poc gentil
i amb un de sol posat a l’engonal;
però tan ben posat, mon General,
que l’espant repetíreu de l’any mil

Partint d’un dogma aparentment subtil
(la unitat de destí en l’universal)
vau muntar un esperpèntic cadafal
i la guerra civil més incivil.

I encara algú us enyora: fantasmal
i envoltat de banderes i senil
i addicte a la corneta i al tabal.

Funest vau ser per al meu poble. I cal
proclamar fort que fóreu home vil.
Vau ser llamp i la pesta i la destral.

"'Miles Gloriosus'" dins Gerard Vergés i Príncep. Lliri entre cards. València: Eliseu Climent, 1988 (Dedicatòria: "A la memòria del General"").

Miles gloriosus. Veu: Txell Aixarch, 2015.

12 / 15

Parc Municipal Teodor González

Parc Municipal Teodor Gonzàlez

Parc Municipal Teodor Gonzàlez, 2014. Autor: Alba Fernandez.

Parc Municipal Teodor Gonzàlez

Parc Municipal Teodor Gonzàlez, 2014. Autor: Teòfil Sales.

El Parc Municipal Teodor Gonzàlez, un espai monumental de la ciutat. Al segle XIX, quan la ciutat, amb un urbanisme propi d’una plaça militar, necessita créixer més enllà dels límits marcats per les muralles es decideix habilitar un espai d’esbarjo. Serà a finals del s. XIX quan el Parc rebrà l’impuls definitiu que el convertirà en l’espai que tenim actualment. El promotor i màxim responsable d’aquest projecte fou Teodor Gonzàlez, diputat a Corts. En les darreres intervencions es va voler convertir l’espai en una exposició permanent de vegetació, com si fos un jardí botànic, d’aquí l’interés que estessin representades una gran varietat d’espècies arbòries, especialment les més exòtiques, entre les que destaca la col·lecció de magnoliers, que Teodor Gonzàlez va fer trasplantar des de Saragossa, però originàries de Mèxic i Nord Amèrica.

EN UNA GALÀXIA PERDUDA, EN UN PETIT PLANETA

Any 30 000 de l’era de Saturn.
Aquesta tarda el mestre ens explicava
coses que fan pensar. Diu que, fa segles,
arreu del món parlaven en anglès
(una d’aquelles llengües primitives
que recentment han desxifrat els savis);
i diu que l’home coneixia l’àtom;
i, si bé no hi ha proves, se suposa
que enviaven satèl·lits a l’espai.
Diu també el mestre (em penso que es fa vell)
que el cel era tot blau, que les femelles
tenien la pell blanca, que menjaven
peix de la mar i fruita de la terra.
Inversemblant planeta. Però els fòssils
parlen de gossos, de cavalls, d’ocells
(i sembla que els ocells, a més, cantaven).
I un dia, a les vacances, diu el mestre
que ens durà a veure uns arbres que fan flor,
que en queden pocs, que es diuen llimoneres
i que la flor és petita i perfumada.

I això, la veritat, ja no m’ho crec.

"En una galàxia perduda, en un petit planeta" dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 75.

En una galàxia perduda, en un petit planeta. Veu: Txell Aixarch, 2015.

INVASIÓ DELS E.T.

Potser que un dia arribin a la terra
els pobladors d’aquell planeta roig.
Serà un dia d’hivern, quan el sol brilla
com un gran disc de bronze entre la boira,
i uns altres sols –fets d’ignorats metalls-
ompliran de terror el firmament.

Com conten les llegendes dels vells còdexs
s’esdevindran premonitoris signes.
I els sols cauran del cel com llamps insòlits,
com l’esparver veloç sobre el pardal,
com el llop famolenc sobre l’ovella.

I els rius vindran eixuts, la terra tota
serà presa del foc. (Però els E.T.
mai no sabran l’aroma de la rosa.)

Els homes –no els E.T.- van sentir Mozart,
llegir en veu baixa els versos de Petrarca,
veure Venus fragants de Botticelli.
Els homes –no els E.T.- van besar llavis
i colls d’ivori, en nits de lluna plena.
Els homes –no els E.T- esculpiren marbres
i van tastar el vi nou de les collites.
Però, arribat el dia (si és que arriba),
només rates i cucs habitaran
l’oblidada bellesa del planeta.

Arrenqueu-vos els ulls si tal ocorre.

"Invasió dels E. T." dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 72.

Invasió dels E.T. Veu: Manel Ollé, 2015.

13 / 15

Pont roig. Antic pont del ferrocarril

Pont del ferrocarril sobre l'Ebre al seu pas per Tortosa

Pont del ferrocarril sobre l'Ebre al seu pas per Tortosa. Autor: Fotografia extreta del llibre d'Albert Curto, Tortosa. Imatges d'un temps, d'un temps, d'una gent..

Aquest és un altre punt emblemàtic de la ciutat i de la història familiar de Vergés. Aquest pont, va començar a construir-se l’any 1867 i al juliol del 1868 ja estava a punt per a la circulació ferroviària. Posteriorment, aquest pont serviria per connectar la ciutat de Tortosa amb el Baix Aragó, la via de Val de Zafán, que comunicava aquesta població del terme de la Puebla de Híjar amb Sant Carles de la Ràpita. Malgrat els esforços i les inversions, aquest tren mai va arribar al final. El pont va començar a construir-se l’any 1867 per l'empresa Maquinista Terrestre y Marítima, en la que hi treballava un dels iaios de Vergés. Tot i això, l’amplada del pont no deixava gaire espai entre els muntants i el comboi, de manera que arribà a provocar accidents mortals que van portar a batejar-lo com el pont dels talla-caps. Vergés ens ho recorda en aquest fragment d'un dels escrits que configuren Alfabet per a adults:

Molta gent, molta pobra gent del Montsià i del Baix Ebre es guanyava la vida portant sacs d’arròs a Barcelona. Sota els seients, als WC, enfilats –els més temeraris- al sostre dels vagons. Quan arribaven al pont sobre l’Ebre –pont que era com un meccano, com un tub estret de bigues de ferro- molts d’ells, si no s’ajupien a temps, morien decapitats. No li donem, però, cap culpa. Ell era un home jovial, presumit, pinxo i que cantava fragments d’òpera amb molt bona veu, però que –pel que fa al seu treball- seguia al peu de la lletra les ordres dels enginyers. Els quals tampoc no pensaven que un dia la gent pogués anar carregada d’arròs al sostre dels vagons.

Gerard Vergés i Príncep. Alfabet per a adults. València: Guada Impressors, 2009, p. 59.

Alfabet per a adults. Veu: Txell Aixarch, 2015.

14 / 15

Rambla Felip Pedrell

El riu Ebre al seu pas per Tortosa

El riu Ebre al seu pas per Tortosa, 2014. Autor: Joan Josep Carot.

El riu com a peça clau en l'obra de Vergés i la defensa del territori és una constant en la seva vida. En aquest fragment de L'ombra rogenca de la lloba, veiem clarament la postura de Gerard Vergés pel que fa al minitransvasament a Tarragona.

La piadosa Cornufícia li va dir que Tarragona havia de ser la capital del petroli. I que, amb els segles, seria tan gran com Roma. I que, si feia falta aigua per a les indústries, que molt a prop hi havia un gran riu, l’Ebre. I que els pobladors del riu, des de més amunt de l’assut al delta, eren gent dòcil i que, de bon grat, deixarien que els seus camps es tornessin erms i salitrosos i que les seves ciutats s’omplissin de rates. Però que el destí de Tarragona era fer-se gran, molt gran.

Gerard Vergés i Príncep. L'ombra rogenca de la lloba. Barcelona: Proa, 1981, p. 46.

L'ombra rogenca de la lloba (prosa). Veu: Manel Ollé, 2015.

En aquest cas, seguint la mateixa línia d'abans i deixant clara la seva posició antitransvasista, Vergés fa una col·laboració per a un recull de textos d'autors locals on escriu una versió lliure d'un col·loqui de Despuig, el seté.

DON PEDRO Però què heu somiat?
BIO Que què he somiat? Que el riu venia gairebé eixut, que a la banda de Flix hi havia industriosos ginys per fer lleixiu i pólvora negra i mil substàncies estranyes.
DON PEDRO Per vida mia, que això és alquímia, senyors!
BIO No sabria dir-ho, Don Pedro, que jo no sóc home docte. Però, ben a prop, a la vila d’Ascó, hi havia un gran forn amb un fumeral de l’alçada d’una torre, i un foc que no es veia, però que era potentíssim com mil sols i que escalfava l’aigua del riu.
DON PEDRO Un foc que no es veia? Maleït sia, que això sí que sembla cosa del diable.
(...)
BIO Però és que encara hi ha més coses.
DON PEDRO Encara més?
BIO Havien construït molts dics i el delta, mancat de llims, anava minvant. I volien endur-se l’aigua cap al sud de la península mitjançant canonades i canals faraònics. És exagerat dir faraònics, senyor Lúcio?
CIO No, no, faraònics i, si fos cert, assassins. Perquè arribaria un moment que, vint llegües Ebre amunt, al riu s’hi pescarien llenguados i moixarres i altres peixos de la mar.
DON PEDRO Vol dir, senyor Lúcio, que la salabror de la mar arribaria a Tortosa?
CIO A Tortosa i més enllà. Si aquesta catàstrofe –Déu no ho permeti- es produís, el riu deixaria de ser riu per convertir-se en ria. Una feminització intolerable de la Natura i, si em permeteu l’expressió i no penso en termes morals, fins i tot contra Natura.

"El col·loqui seté del cavaller Cristòfol Despuig (fragment)" dins Gerard Vergés i Príncep. El brogit de l'Ebre. Valls: Cossetània, 2003, p. 166.

Col·loqui setè del cavaller Cristòfol Despuig. Veu: Manel Ollé, Marc Jornet i Txell Aixarch, 2015.

El riu Ebre al seu pas per Tortosa

El riu Ebre al seu pas per Tortosa, 2014. Autor: Josep M. Montany.

El riu Ebre

El riu Ebre, 2014. Autor: Tomas Homedes.

El riu Ebre

El riu Ebre, 2014. Autor: Josep M. Montany.

Gerard Vergés ha estat sempre un enamorat de la seva terra i del seu paisatge. El riu Ebre, vertebrador del territori, està constantment present a la seva obra. No podem marxar d'aquí sense llegir aquest poema, un dels més coneguts del poeta tortosí:

PARLO D’UN RIUTIC I REMORÓS

Tot sovint penso que la meva infància
té una dolça i secreta remor d’aigua.
Parlo de la verdor d’un delta immens;
parlo dels vols dels ibis (milers d’ibis
com volves vives de la neu més blanca)
i del flamenc rosat (de l’íntim rosa
d’un pit de noia gairebé entrevist).
I parlo del coll-verd brunzint per l’aire
com la pedra llançada per la fona,
de l’anguila subtil com la serpent,
la tenca platejada de les basses.
Parlo del llarg silenci on es fonien
l’aigua dolça del riu, la mar amarga.

Parlo d’un riu antic, entre canyars, domèstic;
parlo –Virgili amic- de l’horta ufana,
dels tarongers florits i l’api tendre,
de l’aixada i la falç, del gos a l’era.
(Lluny, pel cel clar, va un vol daurat de garses.)

Parlo d’un riu antic, solcat encara
pels vells llaguts: els últims, llegendaris
llaguts, tan afuats com una espasa,
i carregats de vi, de llana, d’ordi,
i amb mariners cantant sobre la popa.

Parlo d’un lent crepuscle que posava
or tremolós a l’aigua amorosida,
punts de llum a les ales dels insectes,
solars reflectiments als ponts llunyans.

Dolça remor de l’aigua en el record.

"Parlo d'un riu mític i remorós" dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 18.

Parlo d'un riu mític i remorós. Veu: Txell Aixarch, 2015.

15 / 15

Carrer de la Rosa

I per posar punt i final a la ruta literària "Tortosa, sota l'ombra de Vergés", volíem acabar al mateix punt on hem començat. Gerard Vergés deia que "la història de la humanitat és com un palíndrom, perquè és igual començar pel final que pel principi", per això hem volgut traçar una ruta també circular. Ja hem vist que aquest és un espai important en la vida del poeta tortosí i un lloc idoni per fer un repàs a la seva trajectòria vital.
Però abans d'acabar i a tall de resum, volem fer un repàs dela trajectòria literària i vital de poeta tortosí i dels guardons i reconeixements que l'avalen.
Taula resum dels premis rebuts per Gerard Vergés al llarg de la seva vida.

Taula resum dels premis rebuts per Gerard Vergés al llarg de la seva vida., 2015. Autor: Elaborada per: Txell Aixarch.

Ara sí, acabem amb un dels poemes més representatius i més llegits de Gerard Vergés. Esperem que hagueu gaudit de la ruta literària "Tortosa, sota l'ombra de Vergés" i hagueu pogut sentir la figura del poeta una mica més prop. Una personatge cabdal de les lletres catalanes i que avui hem pogut descobrir a través dels seus textos.

MAIG D’AMOR

Són certes les paraules que vam dir-nos,
certa la primavera del teu cos
i cert l’espill d’amor dels teus ulls negres.

Suau plovia sobre el bosc tendríssim
de pins i diminutes margarides.
Sols el silenci, sols nosaltres sols.

D’aquí a molts anys potser recordaràs
que algú, algun dia, et va estimar moltíssim.
I et pujarà a la gola una dolçor
com una immensa mel, com una música.
La mateixa dolçor que ara jo sento
recordant-te en la meva soledat.

Res no val tant com un instant d’amor.

"Maig d'amor" dins Gerard Vergés i Príncep. Long play per a una ànima trista. Barcelona: Proa, 1986, p. 43.

Maig d'amor. Veu: Txell Aixarch, 2015.

Gràcies!