Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Ruta Verdaguer al Canigó

Una ruta literària de Jacint Verdaguer

L’itinerari és un proposta que convida al caminant a fer l’ascensió a la pica del Canigó fent una volta circular. S’inicia per la Cresta de Barbet i es baixa pel pic Jofre. Els punts de l’itinerari segueixen l’argument del poema, a grans trets, i ens proposen alguns dels versos més descriptius i emblemàtics que parlen del naixement de la nació catalana a banda i banda del Pirineu. L’itinerari, en català i en francès , s’adreça als catalans del nord i del sud perquè amb Canigó puguin gaudir del paisatge, la llengua i la llegenda que Verdaguer va construir com a símbol de la nació catalana. El poema 'El Canigó' és una creació literària que el poeta Jacint Verdaguer va concebre a la dècada de 1880 quan va realitzar diverses excursions d’aquest racó del Pirineu on seduït per les històries orals que li explicaven els pagesos de la contrada va conèixer la llegenda del comte Guifre. El poema expressa un passat històrico llegendari comú sense fronteres, un territori forjat per gent d’una mateixa llengua, la llengua que ens uneix a banda i banda del Canigó, la llengua catalana. L’obra literària, el poema Canigó, transmès de generació en generació es constitueix com la llengua de tot un poble, una llengua antiga, que beu dels clàssics; però que es renova constantment i és sempre actual. Mentre perduri la muntanya del Canigó, perviurà el Canigó poema, i amb ell, la pàtria que s’hi construeix incessantment.

1 / 9

Refugi de Cortalets

Sant Martí del Canigó

Sant Martí del Canigó.

Anna Maluquer (2014).

Biel Barnils recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Noemí Morral recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Lluís Soler recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

L’ermita és com un ou atapeïda
de vells, donzelles i minyons que hi crida
de la sonora esquella lo tritllejar festiu;
apar que hi entren d’aquells cims i planes
amb lo jovent totes les flors boscanes,
sols per besar les plantes al sant que aquí els somriu.
Colliren a faldades les donzelles
pèsols d’olor, violes i roselles,
i, al veure dins lo temple lo cavaller Gentil,
entre ell i sant Martí les comparteixen,
i a ruixades al front les hi espargeixen,
com en lo front dels arbres fruiters lo mes d’abril.
….
Del bosc de Canigó són los fallaires
que dansen, fent coetejar pels aires
ses trenta enceses falles com trenta serps de foc;
en sardana fantàstica voltegen
i de mà en mà tirades espurnegen,
de bruixes i dimonis com estrafent un joc.
Les llums de set en set pugen i baixen,
cinyells de flama los montículs faixen
i es veu entre fumades lo bosc llampeguejar;
surten rius de guspires de tot caire,
com si es vegessen entre terra i aire
los llamps i los cometes en guerra sabrejar.”

"Cant I. L’Aplec " dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 247.

La vetlla de Sant Joan se celebra l'aplec de Sant Martí de Canigó, i Gentil -fill de Tallaferro- és nomenat cavaller pel seu oncle Guifre. Entre la gent de la contrada hi ha Griselda, que es va enamorar del futur cavaller mentre collia maduixes al bosc. Durant la festa es designa Griselda reina del ball i ella ofereix la corona de flors al seu estimat com a mostra d’amor. Tallaferro, que ho veu, els barra el pas perquè l’idil•li no continuï. Apareixen els fallaires amb teies enceses pel foc de Canigó i es posen a dansar. En quedar-se sols els més joves, un joglar explica la història del diable que va robar el cor d’una minyona del Pirineu i de com un ramellet de flors en forma de creu que penjava de la seva porta la va salvar. De sobte, arriba la notícia que els invasors del sud, els sarraïns, han pres la ciutat d’Elna. Tallaferro, acompanyat de les seves tropes i uns quants fallaires, es dirigeix cap a la ciutat captiva i demana a Gentil que es quedi a les ordres del seu oncle Guifre. www.canigó125veus.cat
2 / 9

Cresta de Barbet

El Cadí

El Cadí.

Anna Maluquer (2014).

Vista de la pica del Canigó

Vista de la pica del Canigó. Autor: Bernat Gasull.

Ivette Vigatà recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Joan Anguera recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Sembla la serra un gegantí magnoli
quan s’esbadellen ses poncelles blanques:
veient-les lo donzell tan argentines,
sos ulls ardents de fit a fit hi clava;
son escuder atlètic se n’adona,
del Canigó nascut en una aubaga

–Lo que mirau –li diu– no són congestes,
són los mantells d’ermini de les fades,
que dansen a la llum de la celístia
dels estanys de Cadí vora les aigües;
si el més bonic i perlejat tinguésseu,
vos valdria, Gentil, més que l’espasa,
més que dels llibres tota la saviesa,
més que l’or i l’argent dintre de l’arca;
si us plagués navegar, veles tindríeu;
si volguésseu volar, tindríeu ales.
Mes és castell a on qui hi va no en torna;
sols un de cent que hi pugen ne davalla.–
Ell no ha oblidat a sa Griselda, estrella
que el matí de sa vida il•luminava.
Qui sap si eix talisman la lligaria
amb qui, implacable, de son cel l’arranca?

Per l’arrelam del Canigó se’n puja
lo corser ardorós amb peus de daina,
de ses arrels cap a son tronc amplíssim,
que té fontanes i torrents per saba.
Quan troba un cingle altívol lo voreja;
quan troba un còrrec famolenc, lo salta;
quan en son vol un lledoner l’atura,
en dos lo migparteix d’un colp d’espasa.


Lo Canigó és una magnòlia immensa
que en un rebrot del Pirineu se bada;
per abelles té fades que la volten,
per papallons los cisnes i les àligues.
Formen son calze escarides serres
que plateja l’hivern i l’estiu daura,
grandiós veire on beu olors l’estrella,
los aires rellentor, los núvols aigua.
Les boscúries de pins són sos barbissos,
los Estanyols ses gotes de rosada,
i és son pistil aqueix palau aurífic,
somni d’aloja que del cel davalla.”

"Cant II. Flordeneu" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 256-264.

Mentre el comte Guifre és al seu palau de Cornellà de Conflent, Gentil i el seu escuder fan guàrdia de nit al castell de Rià. Mirant el Pirineu, Gentil veu resplendir el cim del Canigó i queda embadalit contemplant-lo. El seu escuder, fill del Conflent, li explica que allò que ell pren per congestes de neu són els mantells d’ermini de les fades. I , segons la llegenda, qui obtingui un mantell podrà tenir allò que més desitgi. Gentil, enamorat, veu l’oportunitat d’unir-se a Griselda. El jove cavaller, desoint els consells del bon escuder, emprèn el viatge a cavall, travessant boscos i torrenteres i quan no pot més, abandona el seu cavall i el servent que l’acompanya, i grimpant arriba al cim del Canigó, l’Olimp de les fades, fins abastar un dels mantells. En prendre’l una fada li diu que és el mantell de la reina Flordeneu, i en veure-la Gentil se sent pres per la seva bellesa que el transporta a Griselda. El cavaller, a partir d’aquell moment, queda presoner del seu amor per Griselda/Flordeneu.
3 / 9

Pic Barbet

Serralada pirinenca

Serralada pirinenca. Autor: Enric Brunet.

Anna Maluquer (2014).

Puigmal

Puigmal. Autor: Bernat Gasull.

Muntanyes del circ de Núria

Muntanyes del circ de Núria. Autor: Òscar Fonts.

Josep-Maria Terricabras recita Canigó, 2011. FJV.

Un gran arbre ajagut és lo Pirene
que mira ses brancades poderoses
esbadiar-se de València a Roses,
entreteixir-se amb serres i turons,
on penja, com ses flors immusteïbles,
les blanques caseries i vilatges
i, més a prop del cel, los ermitatges,
que en semblen, allí dalt, los escalons.
....
És del Cadí la serralada enorme
ciclòpic mur en forma de muntanya
que serva el terraplè de la Cerdanya
per on lo Segre va enfondint son llit.
Resclosa fóra un temps d’estany amplíssim,
a on, en llur fogosa jovenesa,
aqueixos cims miraven la bellesa
de son alt front avui esblanqueït.
Avui l’estany no hi és, i alta muralla
d’un castell de titans és eixa serra,
per escudar la catalana terra
fet sobre el dors del Pirineu altiu.
Noufonts, Carlit i Canigó i Meranges
són ses quatre ciclòpiques torrelles
i són eixos turons ses sentinelles
on encara les àligues fan niu.
Lo vell Puigmal d’espatlla rabassuda
és l’arx d’aqueixa altiva fortalesa,
que en set-cents anys lo sarraí no ha presa,
fent-hi bocins la llança fulgurant.
Prop d’on Cadí amb lo Cadinell encaixa
s’alça el doble turó de Pedraforca;
és del castell la inderrocable forca,
feta, si cal, a mida d’un gegant.”

"Cant IV. Lo Pirineu" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 274-278.

Gentil i Flordeneu inicien el seu trajecte aeri en una fabulosa carrossa d’or fabricada per set genis en set anys. Surten de palau i van fins al Pla Guillem, continuen per les Collades Verdes, Rotjà, Costabona, la vall d’Eina, Núria, Coll de Finestrelles, Puigmal, Vic, Tosses, el Pla d’Anyella, Alp, el Clot de Moixeró, el Cadí, el Cadinell, el Pedraforca, la Seu d’Urgell, on s’ajunten el Valira i el Segre. Continuen cap a Salòria, i la vall de Setúria, passen prop de Sant Joan de l’Erm cap a Rubió, Pentina, Bresca, Collegats, Montsent, Gerri, Capdella, Espot, Besiberri, Noguera, Boí i s’enfilen fins a l’Aneto. Contemplen a continuació el cim de la Maleïda, un lloc àrid i pedregós on, segons la llegenda, un càstig diví convertí els ramats de xais i els pastors en pedres. Continuen el viatge cap a Aran, el pla de Beret, Conflent, Ísil, la vall d’Arce i esguarden els estanys del cim del Carlit fins que arriben al palau de Flordeneu, al Canigó.
4 / 9

Portella de Vallmanya

Portella de Vallmanya

Portella de Vallmanya. Autor: Bernat Gasull.

Anna Maluquer (2014).

Portella de Vallmanya

Portella de Vallmanya. Autor: Òscar Fonts.

Àlvar Valls recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Lo Rosselló

–Aguaita! –diu l’hermosa, i en màgic panorama
obrir veu a ses plantes lo pla del Rosselló
per entre cortinatges de boires d’or i flama,
i ací es veu, com en somni d’amor, prop de sa dama
i al cim de Canigó.

Cinc rius brollen d’aqueixa muntanya grandiosa,
cinc rius d’aigua de gebre, mig perles i mig gel,
de tots amb les escumes lo Rosselló s’arrosa;
aixís sos raigs escampa l’estrella més hermosa
per los jardins del cel.

Apar una almorratxa descomunal que vessa
per sos cinc brocs de vidre cinc rius d’aigües d’olors;
l’aixeca entre eixes cimes Pirene gegantessa
com quan, dintre la plaça, dansant la pabordessa
arruixa als balladors.

Gegant ample d’espatlles, al torb i a la tempesta
i als núvols deixa fer-hi cada hivernada aplec;
ramades té que viuen de romaní i ginesta
en cada arruga esteses de sa rumbosa vesta,
i un poble en cada plec.

Allà dellà Cotlliure, del Pirineu darrere,
se veu rogenc e informe sortir lo sol naixent,
com far que amb braç de ferro sosté la cordillera,
i al nàixer ja amb sa rossa i estesa cabellera
s’abriga el firmament.”

"Cant V. Lo Rosselló" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 299-302.

Els amants arriben a la cova de Sirac, dins el Canigó, el palau de marbre de Flordeneu. Gentil, que ja ha oblidat completament el seu deure de cavaller, a l’hora de sortir el sol s’enfila al cim, i veu als seus peus la plana del Rosselló. Flordeneu li explica que aquesta es va formar amb les terres que s’esllavissaren del Canigó i com les antigues divinitats i els antics pobladors van fundar Perpinyà. La reina de les fades ofereix el seu tron, el Canigó, a Gentil. Mentrestant, comencen a arribar les fades que encerclen els enamorats cantant “Muntanyes regalades”. Cadascuna porta un regal als nuvis: la goja de Mirmanda els duu un mirall en el qual qui s’enamora s’hi reflecteix; la de Galamús porta topazis enfilats amb un fil d’or; la de Ribes els ofereix la seva corona d’or; la de Banyoles un vel teixit amb fils daurats; la de Roses un ram de perles; la de Fontargent un anell de nuviatge, i la de Lanós els obsequia amb una arpa d’or que fa passar la tristor i retorna l’alegria a qui està trist.
5 / 9

Xemeneia

Xemeneia

Xemeneia. Autor: Òscar Fonts.

Anna Maluquer (2014).

Pep Paré recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Cant de Gentil

Amor, amor, on me pujares?;
on sou, amics?, on sou, mos pares?,
i jo mateix, digau-me, on só?
Digues-m’ho tu, Griselda bella,
ma hermosa estrella
de Canigó.
I tu, ets del cel guspira eterna
o sols fantàstica lluerna?;
dus a l’infern o al paradís?
Mes és ací tan dolç lo viure,
veient somriure
ton ull blavís!
Què se me’n dóna de la terra
si et tinc ací, en est cim de serra?
Mes com nos mira el sol naixent!
Porta’m vers on surt com poncella
que s’esbadella
pel firmament.
Dus-me vers on los ulls va a cloure
de sa carrossa l’or fent ploure,
rei que es retira a son palau,
i de son golf al golf d’estrelles
voguem entre elles
per lo cel blau.
Puja’m amunt, de branca en branca,
des d’on lo món com arbre arranca
fins al cimal entre el fruit d’or;
puja’m amunt, i amunt encara,
mostra’m la cara
del Criador.
Mes, si jo et tinc, per què m’enyoro?;
si tu em somrius, doncs, de què ploro?
Lo cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria;
Griselda mia,
deixa’m plorar!”

"Cant IV.Cant de Gentil" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 323-324.

Mentre Flordeneu va a vestir-se per a la cerimònia, demana a les fades que expliquin a Gentil històries del Pirineu. La fada de Mirmanda li conta el pas d’Anníbal pels Pirineus; i la de Fontargent li narra la disputa entre el Garona i el Noguera. Oïdes aquestes històries, les fades demanen a la de Lanós que raconta la història de Lampègia, filla del duc d’Aquitània, que s’enamorà del seu segrestador i enemic del seu pare. Finalment, les fades demanen a Gentil que canti cançons d’amor acompanyat de la lira de Lanós. El jove entona una bella cançó que expressa com el seu cor, malgrat estar enamorat, és insaciable. El territori que Gentil havia de protegir ha estat arrasat pels sarraïns, que ja han pres Prada i Castell. Guifre, en un darrer intent per aconseguir la victòria, s’enfila fins al cim del Canigó per poder contemplar el desastre. En ser al cim, Guifre veu el seu nebot amb la lira a les mans, voltat de fades, sense l’espasa i guarnit amb garlandes de flors. L’oncle, pres per l’ira, estimba Gentil daltabaix del cim. Flordeneu, que està abillant-se per a la cerimònia nupcial, surt de la cova i veu caure Gentil als seus peus, sense vida. Flordeneu es desploma sobre el cos del seu amant i resta en aquesta posició, com morta, durant tres dies. Quan es desvetlla, posa el seu estimat a la seva barca i fa un passeig fúnebre, mostrant el seu dol a les pedres, els arbres, les flors i els animals que l’envolten. Finalment, batent amb un llorer l’aigua de l’estany, congria núvols i tempestes.
6 / 9

Pica del Canigó

Pic de la fossa del gegant

Pic de la fossa del gegant.

Anna Maluquer (2014).

Ton Barnils recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus. .

La fossa del gegant

Lo comte Guifre encara d’ira està foll,
plantat dalt de la cima de Canigó;
entre el cel i la terra se veu tot sol,
puix una boira negra d’ales de corb
amb lo verger abriga los Estanyols,
palaus i palacianes, aucells i flors.
Passeja la mirada pel Rosselló,
lo cel li sembla rúfol, lo país orc;
de moros no n’obira, sols veu la pols
que en los camins aixequen llurs esquadrons.
Del llevantí Cotlliure se gira al port,
ne surt una fumera que tapa el sol.
Serà als vaixells o al poble que es cala foc?
Quan pensa amb Tallaferro s’ho explica tot;
dels sarraïns ha encesos los galiots,
mes ai!, mentre ell estimba son fill hermós!
Sos ulls aixís que ho veuen semblen de boig,
sa cara se trasmuda com de qui es mor.”

"Cant VIII. La Fossa del Gegant" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 330.

Guifre, encès encara d’ira, veu fumejar el mar de Cotlliure i entén que Tallaferro ha cremat els galiots enemics. A Guifre el punyen els remordiments, mentre Tallaferro salvava la pàtria, ell li matava el fill. Amb un gran sentiment de culpa, el comte està a punt de llevar-se la vida; però morir per morir, prefereix fer-ho lluitant i comença a baixar del Canigó cap al camp de batalla, disposat a donar la seva vida. Passa per Vallmanya, on fa sonar el corn del seu avi per aplegar gent per al combat. Segueix cap a Serrabona, Vinçà i Sant Martí. Mentrestant, arriben ballesters enviats pel comte de Besalú per reforçar l’exèrcit de Tallaferro en la lluita contra els sarraïns i el seu cabdill, Gedhur. Quan són a punt de ser derrotats, arriba Guifre i foragita l’enemic. A Tallaferro se li reobre la ferida i, quedant-se a dalt d’un tossal, demana al seu germà que aturi l’enemic en la seva fugida, Guifre, que coneix bé la Cerdanya, va cap a Carrançà per una drecera i surt tallant el pas a l’enemic, lluita cos a cos amb Gedhur fins matar-lo.
7 / 9

Pica del Canigó II

Creu del Canigó

Creu del Canigó, 2012. Autor: Òscar Fonts.

Anna Maluquer (2014).

Xavier Graset recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Les fades, partint

Quan lo novembre esfulladís s’acosta,
s’apleguen en la costa
les orenetes per passar la mar;
aixís de tu, ma dolça Catalunya,
lo nostre vol s’allunya,
girant-se sols per veure’t i plorar!
Un jorn tornaran elles
amb los amors, los lliris i roselles,
los càntics dels fadrins i les donzelles:
sols a nosaltres no ens veuràs tornar!

Cor de monjos

Ja som al capdamunt de la muntanya,
balcó del Pirineu;
se veuen des d’ací França i Espanya,
junyim-les amb la Creu. “

"Cant XII. La Creu del Canigó. Les Fades Partint" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 380.

Els monjos van pujant la creu al cim del Canigó i canten. Les fades, veient el seu reialme envaït, intenten fer fugir els intrusos fent congriar les tempestes, però el cant dels monjos desfà els núvols, el cel s’asserena i torna el bon temps. Les fades, impotents, decideixen abandonar el seu reialme de Canigó per sempre.
8 / 9

Pic Jofre

Isard

Isard. Autor: Bernat Gasull.

Anna Maluquer (2014).

Joel Joan recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Camí de Cornellà, lo comte Guifre
va a prendre comiat de la comtessa;
que els en troba de tristos aquells marges
on al sol de l’amor ahir tot reia!
Los arbres que s’inclinen remorosos,
com si parlassen de son crim li sembla,
i els joiosos aucells que hi saltironen
li apar que esquerps eviten sa presència,
un a l’altre contant-se l’homicidi,
mal de contar amb ses arpades llengües.
Lo virolat verdum ja no hi refila,
lo rossinyol no hi canta, que gemega,
arpa d’on, l’alegria escorreguda,
tan sols la corda del neguit hi resta.
Lo vent que sòpit en lo bosc dormia
se remou tot plegat com una fera,
s’ouen lladrucs sinistres dins lo còrrec,
i damunt dels teulats cants de xabeca,
i de núvol en núvol per los aires
rodar lo tro, preludi de tempesta.
Quan de sos avis al palau s’acosta,
veu sa Guisla gentil a la finestra,
entre els dos gerros de clavells que a riure
surten quiscun en sa clavellinera;
endolada la veu com una viuda
i avergonyit abaixa els ulls a terra.
Cada graó que de l’escala puja
lo rega amb una llàgrima coenta;
al capdamunt de tots ella és qui plora,
com un desmai doblant sa hermosa testa.”

"Cant X. La Guisla " dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 353.

Abans de quedar-se per sempre a Sant Martí, Guifre baixa fins a Cornellà per comunicar el seu homicidi a la seva esposa Guisla i dir-li que ha pres la decisió d’expiar el seu crim fent d’ermità i bastint un monestir. Guisla queda desconsolada per la fugida del seu espòs i la mort del seu nebot. Abatuda i trista sent, bosc endins, una noia que canta i seguint la veu arriba al lloc on seu la pastora Griselda, que canta i fila esperant l’arribada del seu enamorat. La comtessa, en veure que la infeliç encara no sap que Gentil és mort, arrenca a plorar una altra vegada i les seves donzelles se l’enduen gemegant. Griselda endevina el desenllaç fatal i no podent desfogar el seu dolor es torna boja.
9 / 9

Refugi de Cortalets, fi

Joan Lluís Lluís recitant el Canigó a Sant Miquel de Cuixà

Joan Lluís Lluís recitant el Canigó a Sant Miquel de Cuixà, 2011. Autor: FJV.

Anna Maluquer (2014).

Moisès Broggi recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Artur Mas recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Joan Paytaví recita Canigó, dins el projecte Canigó 125 Veus, 2011. FJV.

Los dos campanars

Doncs, què us heu fet, superbes abadies,
Marcèvol, Serrabona i Sant Miquel,
i tu, decrèpit Sant Martí, que umplies
aqueixes valls de salms i melodies,
la terra d’àngels i de sants lo cel?
Doncs, què n’heu fet, oh valls!, de l’asceteri,
escola de l’amor de Jesucrist?
On és, oh soledat!, lo teu salteri?
On tos rengles de monjos, presbiteri,
que, com un cos sens ànima, estàs trist?
D’Orsèolo a on és lo dormitori?
La celda abacial del gran Garí?
On és de Romualdo l’oratori,
los pal•lis i retaules, l’or i evori
que entretallà ha mil anys cisell diví?
Los càntics i les llums s’esmortuïren;
la rosa s’esfullà com lo roser;
los himnes sants en l’arpa s’adormiren,
com verderoles que en llur niu moriren
quan lo bosc les oïa més a pler.
Dels romànics altars no en queda rastre,
del claustre bizantí no en queda res;
caigueren les imatges d’alabastre
i s’apagà sa llàntia, com un astre
que en Canigó no s’encendrà mai més.
Com dos gegants d’una legió sagrada
sols encara hi ha drets dos campanars:
són los monjos darrers de l’encontrada,
que ans de partir, per última vegada,
contemplen l’enderroc de sos altars.
Són dues formidables sentinelles
que en lo Conflent posà l’eternitat:
semblen garrics los roures al peu d’elles;
les masies del pla semblen ovelles
al peu de llur pastor agegantat.
Una nit fosca al seu germà parlava
lo de Cuixà: –Doncs, que has perdut la veu?
Alguna hora a ton cant me desvetllava,
i ma veu a la teva entrelligava
cada matí per beneir a Déu.
–Campanes ja no tinc –li responia
lo ferreny campanar de Sant Martí–.
Oh!, qui pogués tornar-me-les un dia!
Per tocar a morts pels monjos les voldria;
per tocar a morts pels monjos i per mi.
Que tristos, ai, que tristos me deixaren!
Tota una tarda los vegí plorar;
set vegades per veure’m se giraren;
jo aguaito fa cent anys per on baixaren:
tu, que vius més avall, no els veus tornar?
–No! Pel camí de Codalet i Prada
sols minaires obiro i llauradors:
diu que torna a son arbre la niuada,
mes, ai!, la que deixà nostra brancada
no hi cantarà mai més dolços amors.
Mai més! Mai més! Ells jauen sota terra;
nosaltres damunt seu anam caient:
lo segle que ens deu tant, ara ens aterra,
en son oblit nostra grandor enterra
i ossos i glòries i records se’ns ven.
–Ai!, ell ventà les cendres venerables
del comte de Rià, mon fundador;
convertí mes capelles en estables,
i desniats los àngels pels diables
en eixos cims ploraren de tristor.
I jo plorava amb ells i encara ploro,
mes, ai!, sens esperança de conhort,
puix tot se’n va, i no torna lo que enyoro,
i de pressa, de pressa, jo m’esfloro,
rusc on l’abell murmuriós s’és mort.
–Caurem plegats –lo de Cuixà contesta–.
Jo altre cloquer tenia al meu costat:
rival dels puigs, alçava l’ampla testa,
i amb sa sonora veu, dolça o feresta,
estrafeia el clarí o la tempestat.
Com jo, tenia nou-cents anys de vida,
mes, nou Matusalem, també morí;
com Goliat al rebre la ferida,
caigué tot llarg, i ara a son llit me crida
son insepult cadavre gegantí.
Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.
Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i, ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.–
Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.
Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.
Lo que un segle bastí l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu.”

"Epíleg. Los Dos Campanars" dins Jacint Verdaguer. Canigó. Barcelona: Proa, TO II, 2003, p. 387-390.

Han passat els segles des de la fundació de Sant Miquel de Cuixà i de Sant Martí del Canigó, i els seus campanars, darrers vestigis dels dos monestirs, ara arruïnats i abandonats, recorden les glòries passades es planyen per la seva imminent desaparició. Com a símbol indestructible de l’obra divina queda el Canigó, la muntanya, que el poeta sintetitza en aquests versos.