Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Ruta Foix al Port de la Selva

Una ruta literària de J. V. Foix

J. V. Foix va néixer a Sarrià. Ja l'any 1924 va començar a visitar el Port de la Selva i a partir d'aleshores hi va anar cada estiu fins que va morir, el 1987. La gent, els racons del poble, les cales i l'empremta que el pas del temps li deixaven van ser presents en el procés creatiu del poeta, com podem veure en uns quants dels textos que componen aquesta ruta.

1 / 12

Que no emblanquinin més i que policromin

Panoràmica del Port de la Selva

Panoràmica del Port de la Selva.

Que emblanquinin les pedres, nobles o rústegues, de les cases i que n’esborrin, sacrílegs, les empremtes, les cicatrius, les taques, els signes—mítics o profans—que el temps, i l’home, per voler o per incúria, hi han deixat marcats; o que arrebossin amb guix mal endurit les tàpies de la jueria o del torricó moresc, ens enutja; però que els arrabassaires, botits i desensivellats, encalcinin i enguixin el nou—al carrer de Dalt, al del Mig o al de Baix, de l’1 al 500—, ens enrampa. Tant, que ahir, els desenxubats de la Tina del Port, folgosos i pensarosos, de matinada, proveïts de bidons curulls de colors de tot cel i pinzells de tot pèl, vam pintar, d’una a una, les cases.

"Que no emblanquinin més i que policromin" dins J. V. Foix. Darrer comunicat. 1970 .

2 / 12

Em trobaren ajaçat a la sorra...

Em trobaren ajaçat a la sorra quan ja tots els banyistes havien desertat la platja. Enganxats a la nuca i a l’esquena tenia papers de totes les colors amb inscripcions de duanes i de grans hotels i balnearis exòtics. Me’ls volien arrencar, però seguien trossos de carn viva.

"Em trobaren ajarçat... dins Notes sobre el Port de la Selva" dins J. V. Foix. KRTU. 1932 .

3 / 12

El món meravellós d'En Luard

Qui no ha parlat amb En Luard, el pescador, no coneix gaire el Port de la Selva. Hi hem parlat llarg, i rigut, anys passats, quan els forasters, en ple estiu, cabien, folgats, a la Fonda del Comerç, a can Costa. [...] La nostra primera anada a l’al·lucinant contrada del Cap de Creus, la devem al que ens n’havien contat En Sagarra i En Plana, i a un article d’En Pla, a la nostra La Publicitat. La coneixença d’En Luard, la devem a les llargues sentades amb els pescadors aplegats al Cafè de la Marina. En Luard inventa fets nous en una mateixa història, i en renova la sorpresa. Les variants de les seves contalles són gairebé incomptables, i un got de conyac a temps il·lumina el paisatge on es mouen els actors, amb clarors de foc—als olivars!—i de polsim de sals esventades per la tramuntana, fresques i estimulants.
En Luard parla sovint—o li’n fan parlar—de les seves habilitats de cuiner, sobretot dels seus extraordinaris cuinats d’arròs. Hi fabula amb els ulls aclucats, i cada vegada la narració s’enriqueix amb troballes i sorpreses. [...]

"El món meravellós d'En Luard" dins J. V. Foix. Allò que no diu "La Vanguardia". 1970 .

4 / 12

Són les ales d'un corb

Són les ales d’un corb! ¿Què hi fan tants de barrils de quitrà en aquest racó? A la Nit se li ha desprès una ala que ha deixat esteses per damunt els sorrals més deserts milions i milions de plomes negres, on els meus peus ofeguen llur plor. No, el cabell de la Maria-Dolors, no.

"Notes sobre el Port de la Selva" dins J. V. Foix. KRTU. 1932 .

5 / 12

[...] i ha aparegut una dama vella...

[...] I ha aparegut una dama vella que, en veu alta, ha dit: «No, els cabells de la Maria Dolors no!». M’he parat, sorprès d’aquella aparició, i he recordat que els mots de la dama pertanyien a uns versos meus d’una joventut en defallença. La vella dama ha tancat la finestra i ha obert les portes de l’entrada, on ha aparegut, tot repetint, amb veu alta i escrostonada, els mateixos mots: «No, els cabells de la Maria Dolors no!». Ha baixat els tres graons que duien al jardí tot acostantse’m. M’ha allargat els braços, blanca de cabell i eixuta la faç, ha repetit el vers i ha dit: «Tenia quinze anys». En feia, doncs, més de seixanta que no l’havia vista. Jo no sabia què dir. M’he llançat a córrer, com si fossin els temps de la minyonesa, carrer amunt, i al tombant un desacostumat mirall fixat a la cantonada ha recollit la meva imatge: barbablanc i cabellera tosa, esfullava una rosa fresca i refulgent. Ulls clucs, veia una mar antiga amb barques envellides i pescadors coixejant. He recordat de nou els versos primicers i les paraules de la vella dama.
M’he aturat sense saber on queia.

"Cròniques de l'ultrason. xiii (fragmen)" dins J. V. Foix. 1985 .

6 / 12

Els quatre pintors del Moll de la Timba

Eren quatre pintors de bona jeia. Arribaren plegats, un migdia d’estiu, quan els banyants tornaven de les platges. [...] Tots quatre, l’endemà, de bona hora pintaven, gairebé de costat, al moll nou de la Timba. D’esquena al Sol i de cara als covals i als calancs de S’Arenella, on el ponent nodreix els sortillers. [...] Puix que un cop enllestits, tots ells també alhora, les quatre vistes semblaven pintades en indrets oposats, sota cels distints. [...] i tots plegats cridaven:—¿Quin país és aquest que cossos i colors muden semblança en un cluc de parpella?

"Els quatre pintors del Moll de la Timba" dins J. V. Foix. Tocant a mà. 1972 .

7 / 12

[...] Amb urc senyorívol...

[...] Amb urc senyorívol s’ha despampolat els pits, i m’ha allargat un flascó ple de trossets de vidre de totes colors, arrodonits per la fregadissa d’aigües i sorres al Rec d’Amont, i xifrats amb alfabet propi. He obert els braços per a haver-la, però s’ha esvanit en el guspireig de l’escuma solar.

"Cercava, adelerat, el Racó de les Bicicletes" dins J. V. Foix. L'estrella d'En Perris. 1963 .

8 / 12

El faroner, de mil bigotis...

El faroner, de mil bigotis—no he pogut saber mai quin era el seu—, m’ha demanat si, per una nit, volia encarregar-me del llum. Hem pujat a la torre, me n’ha ensenyat el mecanisme i m’ha donat les claus. A posta de sol, jo aparellava i engegava segons prescripció i norma. De moment, m’encisava el pas dels feixos lluminosos per les vinyes—les quals diríeu que verdegen com al migdia—, per les pinedes que es retallen al fort de la claror i pels rocs. Però la meva sorpresa—meravella, prodigi, màgia—ha estat en adonar-me que, a l’esclat de la fosca, a nit tocada, el feix de llum es projectava, a cada passada, en un país nou, en paisatges inesperats, en illes no previstes, en contrades de faula i rondalla. No só pas miracler; però us dic que pertot on es projectaven els feixos del llum del far, regulars i monòtons, apareixia l’increïble, com si el roc de la torre, desprès, solqués, a velocitat no gaire fàcil de concebre, totes les mars del món i arran de riba. [...]

"El faroner, de mil bigotis" dins J. V. Foix. L'estrella d'En Perris. 1963 .

9 / 12

En Josep Mompou, el pintor...

EN JOSEP MOMPOU, EL PINTOR, M’HAVIA ENCOMANAT D’IL•LUSTRAR UNA NATURA MORTA. TOT PENSANT-HI, I EN TORNANT DEL PORT DE LA VALL CAP AL MEU ALBERG DE PORT DE REIG—BUFAVA EL MESTRAL I EL MAR S’ENCRESPAVA I ENFOSQUIA—, M’HAN ATURAT ELS FRIGOLA, DE CAÇÀ DE LA SELVA. M’HAN DIT QUE ANAVEN A CAN CANET, EL LLIBRER DE FIGUERES, PERQUÈ ELS GUARDÉS UN DIARI QUE ELS HAVIEN ASSEGURAT QUE DUIA QUE JO M’HAVIA MORT. S’HO HAVIEN CREGUT. EN PREGUNTAR-LOS COM S’HO HAVIEN PRES, HAN RESPOST QUE HAVIEN COMENTAT ENTRE ELLS:—POBRE FOIX, POC EL VEUREM CAP MÉS ESTIU AL CAFÈ DE LA MARINA.

J. V. Foix. Desa aquests llibres al calaix de baix. 1964 .

10 / 12

Ahir es va escaure que...

AHIR ES VA ESCAURE QUE ESSENT EN RIBA I JO AL PORTAL QUE DÓNA A PORT DE REIG, ON LLEGÍEM VERSOS D’ALTRI, VA PASSAR ELLA AMB UN VESTIT NOU. D’ARRIBADA A LA PUNTA DE LA LLOIA, AMB FILS DE NIT I AIGUA DE ROCA FIGURAVA COSSOS CELESTES.

"Ahir es va escaure que essent en Riba i jo al portal..." dins J. V. Foix. Desa aquests llibres al calaix de baix. 1964 .

11 / 12

Ho sap tothom i és profecia

Veu: Santi Ricard, 2010.

Ho sap tothom, i és profecia.
La meva mare ho va dir un dia
Quan m’acotxava amb blats lleugers;
Enllà del somni ho repetia
L’aigua dels astres mitjancers
I els vidres balbs d’una establia
Tota d’arrels, al fosc d’un prat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els nois que ronden per les cales
Hi cullen plomes per les ales
I algues de sol, i amb veu d’albat,
Criden per l’ull de les escales
Que a cal fuster hi ha novetat.
Els qui ballaven per les sales
Surten i guaiten, des del moll,
Un estel nou que passa el coll.

El coraller ho sap pel pirata
Que amaga els tints en bucs d’escata
Quan crema l’arbre dels escrits;
Al capità d’una fragata
Li ho diu la rosa de les nits.
L’or i l’escuma d’una mata
Clamen, somnàmbuls, pel serrat:
A cal fuster hi ha novetat.

El plor dels rics salpa pels aires,
I les rialles dels captaires
Solquen els glaços del teulat.
Un pastor ho conta als vinyataires:
A cal fuster hi ha novetat.
El roc dels cims escampa flaires,
I al Port mateix, amb roig roent,
Pinten, pallards, l’Ajuntament.

El jutge crema paperassa
Dels anys revolts, a un cap de plaça,
I el mestre d’aixa riu tot sol.
El fum dels recs ja no escridassa
I els pescadors faran un bol.
Tot és silenci al ras de raça
Quan els ho diu l’autoritat:
A cal fuster hi ha novetat.

Els de la Vall i els de Colera
Salten contents, a llur manera,
I els de la Selva s’han mudat;
Amb flors de fenc calquen a l’era:
A cal fuster hi ha novetat.
De Pau i Palau-saverdera
Porten les mels de llur cinglera
I omplen els dolls de vi moscat.

Els de Banyuls i els de Portvendres
Entren amb llanes de mars tendres
I un raig de mots de bon copsar
Pels qui, entre vents, saben comprendre’s.
Els traginers de Perpinyà,
Amb sang barrada en drap de cendres,
Clamen dels dalts del pic nevat:
A cal fuster hi ha novetat.

Res no s’acaba i tot comença.
Vénen mecànics de remença
Amb olis nous de llibertat;
Una Veu canta en recompensa:
Que a cal fuster hi ha novetat.
Des d’Alacant a la Provença
Qui mor no mor, si el son és clar
Quan neix la Llum en el quintar.

La gent s’agleva en la nit dura,
Tots anuncien la ventura,
Les Illes porten el saïm,
I els de l’Urgell, farina pura:
Qui res no té, clarors del cim.
La fe que bull no té captura
I no es fa el Pa sense el Llevat:
A cal fuster hi ha novetat.

El Port de la Selva, Nadal de 1953

"Ho sap tothom i és profecia" dins J. V. Foix. Onze Nadals i un Cap d'Any. Barcelona: Edicions 62, Vol I, 1960, p. 225-227.

En aquest poema, escrit a Port de la Selva, J.V. Foix fa una enumeració de les diferents contrades que constitueixen els països catalans: des del nord, Vall i Colera, la Selva, Banyuls i Portvendres, fins a Alacant, passant per l’Urgell. En aquest Nadal de 1953, hi canta el naixement de Jesús: el pessebre està situat a Port de la Selva, i els vilatans de diferents entorns el van a conèixer i a dur-li regals propis dels seus llocs de procedència.
12 / 12

Quan han vist amb tots dos ulls...

Veu J. V. Foix.

Quan han vist, amb tots dos ulls, que jo caminava damunt l’aigua, m’han pres per un bruixot. [...] Els vilatants, amb brogit de pineda bressada pel llebeig, s’han ajustat per molls i platges, i, ara l’un, ara l’altre, vells, joves i mainatges, han posat els peus en mar, i braços plegats, en creu o estirats endavant, segons els moviments de les onades, han avançat per les aigües, tot rient i cantant. [...] Ja gairebé de nit, i a l’orsa—bufava, lleig, el ponent—, hem recalat al Moll Major, i hem petjat sorra, indemnes i contents. Tots em miraven, i es miraven sense gosar dir res.—Tan fàcil com és, els he dit; Talment, si vull, i estesos els braços com un espantall, volo. El més vell, que viu tot sol darrere les Figuerasses, ha dit amb els ulls plorosos d’alegria:—Ai, quan ho sabran els de Cadaqués!

"Quan han vist, amb tots dos ulls..." dins J. V. Foix. L'estrella d'En Perris. 1963 .