Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Benissanet, paisatge literari

Una ruta literària d'Artur Bladé

El paisatge, la història i la literatura d'Artur Bladé i Desumvila són els protagonistes d'un recorregut cultural pels carrers de Benissanet, vila envoltada per l'Ebre i situada a la comarca de la Ribera d'Ebre. Es tracta d'una ruta guiada, d'una hora i mitja, que porta el visitant a dotze punts de la vila relacionats amb la vida i obra d'aquest escriptor de Benissanet. La Font Gran (Gran Font), el carrer de Bonaire, el riu Ebre o la casa natal, són només algunes de les parades previstes durant el trajecte.

1 / 12

Centre Cultural Artur Bladé i Desumvila

Imatge del Centre Cultural Artur Bladé i Desumvila, punt d’inici de la ruta literària, al carrer d’Antoni Gaudí 1, de Benissanet

Imatge del Centre Cultural Artur Bladé i Desumvila, punt d’inici de la ruta literària, al carrer d’Antoni Gaudí 1, de Benissanet. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Tota la comarca situada entre la conca fluvial i les muntanyes que es desarrapen de la carcanada pradenca i del pelat Montsant per a unir-se, a l’altra banda de l’Ebre, amb els darrers estreps del sistema ibèric, és depervallera, coherent i benigna, com si ja fos feta a la mesura humana. La influència de l’home en aquest paisatge és tan visible com la del paisatge en l’home que hi sua i, en justa compensació, li treu el suc. Per regla general, és un home ardit, cepat, calculador, manyós, estalviador i, sobretot, laboriós.

Artur Bladé. Gent de la Ribera d’Ebre. 1971 .

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

El clos natal de Benissanet em fa reviure la meva noiesa i els treballs i els dies en un poble i una terra que sempre m’han parlat al cor. Em plauen, també, les humils tasques agrícoles amb què m’entretinc […] quan em canso de llegir o d’escriure. Bado amb el pas dels núvols —sempre canviants—, les postes de sol, el vol de les orenetes (cada vegada n’hi ha menys) i el trescar dels pardals. Jo sóc, per la nissaga, un híbrid de pagès i de petit burgès; i, per les circumstàncies, de vilatà i de ciutadà.

Artur Bladé. Viure a Tarragona. Fulls d’un dietari, 1970-1971. vol. 2, 1986 .

2 / 12

La Renaixença

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

En temps de la meva noiesa, les representacions teatrals —de bo de bo— tenien més adeptes que no pas ara. […] A Benissanet funcionaven dos teatres amb edifici propi, o sigui adjunts a dos dels tres cafès aleshores existents. […] Les representacions teatrals en la nostra llengua van tornar a imposar-se quan es fundà la societat La Renaixença. […] El teatre fou a Benissanet un factor de cultura i catalanisme.

Artur Bladé. Les primeres descobertes. 1996 .

3 / 12

La Font Gran

Imatge de la Font Gran de Benissanet, oficialment anomenada plaça de Catalunya

Imatge de la Font Gran de Benissanet, oficialment anomenada plaça de Catalunya. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Febrer i març fan olor de mel, el perfum de les flors dels ametllers. Abril i maig escampen l’olor de les sénies, plenes d’arbres florits. Juny i juliol porten l’olor del blat i de la palla nova. L’agost, ja ho he dit, fa aquella olor mesclada de clavells i alfàbrega que puja al cap. […] Al setembre, la vila està impregnada de l’olor dels raïms i de la brisa. Durant l’hivern, predomina l’olor de la terra cremada (dels formiguers) i del fum de sansa que surt dels molins.

Artur Bladé. Benissanet. 1953 .

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

[…] de la casa on vaig néixer, també enderrocada, només en resta el buit —un buit real i simbòlic alhora. Altres n’havia de trobar Portal amunt, carrer de Sant Jordi amunt, em venien al pensament els noms i els renoms de cada casa, de la gent que hi vivia quan jo era noi i jove. Vet aquí la font vella, la font que jo vaig veure fer. Vet aquí el carreró del Pelat pel qual entràvem a La Renaixença, on vam anar, dia rere dia, vespre rere vespre, durant anys, a prendre cafè, a ballar, a fer teatre, a reunions i a mítings… […] Deu fer llàstima, és clar. Jo ja sé que tot passa, que tot s’ha de perdre, que fins els sepulcres moriran, però… Certament, és de doldre.

Artur Bladé. Viatge a l’esperança. 1973 .

4 / 12

El Portal

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Ací jugaven totes les tardes els nois en sortir d’estudi. Ací es feien els cóssos i els balls de coques, els dies de festa major, i les comèdies de plaça alguna nit. Ací venien els vells a prendre el sol, els matins d’hivern, i els gitanos hi duien a vendre, de tant en tant, rucs peluts dels garrons. […] Per ací passaven els carros que tornaven del tros a boca de fosc, els enterraments, camí del cementiri, i les noies que anaven a buscar aigua a la font…

Artur Bladé. Benissanet . 1953 .

5 / 12

El carrer de Bonaire

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

El pensament d’un home és, en bona part, el pensament de la seva professió. I això pel fet que una professió és, essencialment, un llenguatge. Amb el pensament del seu ofici, cada menestral tenia un aire, un posat, un séc i fins, a vegades, una sentor característica. I no calia ser gaire observador, en efecte, a Catalunya […], per a conèixer, només de veure’l passar pel carrer, el ribotaire d’una petita vila, sempre una mica carregat d’espatlles, de tant abocar-se sobre el banc, sempre també una mica empolvorat i olorós de serradures; o el ferrer de mans cremades i ulleres de carbonissa; o el terrissaire, esquitxat de fang, de mans tendres i ungles arranades…

Artur Bladé. Gent de la Ribera d’Ebre . 1971 .

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Per la seva situació —paral·lela al nucli antic de la vila—, per la seva amplària i pel seu traçat —de ponent a llevant, gairebé rectilini—, cal suposar que el carrer de Bonaire fou un dels primers de l’eixamplament. Camí de pas per anar a Móra i a Ginestar, el carrer de Bonaire fou aviat comercial i menestralenc.
[…] la casa on vaig néixer, temps ha desapareguda, […] portava el número 7 del carrer de Bonaire i era dels meus avis materns.

Artur Bladé. L’edat d’or . 1996 .

6 / 12

Els carrers de Dins

Paisatge de les sénies benissanetanes, mosaic de colors emmarcat pel bosc de ribera. Fotografia feta des de dalt del campanar de Benissanet

Paisatge de les sénies benissanetanes, mosaic de colors emmarcat pel bosc de ribera. Fotografia feta des de dalt del campanar de Benissanet. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Jo tenia ganes de passar pels carrers de dins, per la placeta que havia estat de Missa, pels carrerons del poble vell on, de jove, m’agradava de rondar, en nits així, amb el cor vagament medieval i d’acord, més o menys, amb l’ambient i amb l’olor de les alfàbregues.
[…] Res del que veia no em podia sorprendre, però sí justament […] allò que no veia: el vell campanar dels bons temps, l’alta torre de pedra que durant tres segles havia senyorejat, magnificant-la, la vila. Aquesta em semblava mutilada, dramàticament amputada d’una construcció que ja no veurà —ni refarà— mai més ningú.

Artur Bladé. Viatge a l’esperança . 1973 .

7 / 12

La plaça de la Verdura

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Gràcies a les sénies, també, Benissanet era i potser és encara un poble de mercat diari, de mercat interior i exterior, podríem dir. El primer es va celebrar durant molts anys a la placeta de la Constitució, rere la vella casa de la vila, anomenada popularment plaça de la Verdura en raó del comerç que s’hi feia. Era un bell redós mercantil alhora que lloc de celebracions musicals i festívoles: una veritable àgora.

Artur Bladé. Benissanet. 1953 .

8 / 12

L'Omplidor

Senyalització de la ruta “Benissanet, paisatge literari”, feta amb ceràmica, la qual marca els punts de l’itinerari, on s’hi poden llegir textos d’Artur Bladé. Fotografia feta al carrer de l’Ebre

Senyalització de la ruta “Benissanet, paisatge literari”, feta amb ceràmica, la qual marca els punts de l’itinerari, on s’hi poden llegir textos d’Artur Bladé. Fotografia feta al carrer de l’Ebre. Autor: Ferran Roca, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Grup de visitants durant una ruta guiada, març 2009. Fotografia feta al carrer de l’Ebre

Grup de visitants durant una ruta guiada, març 2009. Fotografia feta al carrer de l’Ebre. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

L’avi m’ajudava a vestir i retornàvem al pedrís de l’Omplidor, on ell fumava una cigarreta, de cara a la posta que omplia de colors el cel i el fons del riu. Algun cop vèiem baixar un llagut que anava a Tortosa carregat de bótes d’oli pintades de blanc, amb la silueta d’una cavalleria, a proa, i la del patró que timonejava, completament immòbil, amb la pipa a la boca. L’embarcació es reflectia —inconsistent i com ingràvida— en el mirall aquós ple de fosforescències incertes.

Artur Bladé. L’edat d’or. 1996 .

9 / 12

El riu

Imatge del riu Ebre al seu pas per Benissanet. Fotografia feta des de l’embarcador

Imatge del riu Ebre al seu pas per Benissanet. Fotografia feta des de l’embarcador. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

L’Aubadera i el pedrer són llocs que han fet sempre una atracció estranya als nois arriscats i amb poques ganes d’anar a estudi. El riu és el perill, la cosa desitjada i prohibida, la selva i l’aventura, el plaer de despullar‑se, el goig de nedar i de córrer per la platja, nu de pèl a pèl, la visió dels llaguts que passen pel mig del corrent, els cops de fona amb els nois de Ginestar, la llibertat absoluta, l’anarquia, la guerra, tot un món propici a l’exaltació dels instints i a fer ús de la primitiva i natural crueltat humana. Però, després, quin record de tot això!

Artur Bladé. Benissanet. 1953 .

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Feia capbussons a la retorna de l’Omplidor, que era profunda, i sorgia amb una pedra, arrencada del fons, a la mà. Navegava dempeus sobre un feix de canyes mentre el feia voltar ràpidament. Passava el riu amb quatre cops de braç i en retornava amb un raïm a la boca collit a les vinyes de Ginestar. L’aigua semblava el seu element i el seu goig. Si s’hagués pogut guanyar la vida a còpia de nedar, hauria estat l’home més treballador de la vila.

Artur Bladé. L’edat d’or. 1996 .

10 / 12

Les riuades

Paisatge de l’horta benissanetana, de petites propietats i cultius rics gràcies a la proximitat del riu. Fotografia feta des del capdamunt de la costa dels Terrers

Paisatge de l’horta benissanetana, de petites propietats i cultius rics gràcies a la proximitat del riu. Fotografia feta des del capdamunt de la costa dels Terrers. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

De tant en tant, encara, Benissanet té una olor que ofega totes les altres: la que fa el riu quan surt de mare. Primer, mentre l’aigua s’escampa per les sénies, se sent la bafada apegalosa de la humitat. Després, quan l’aigua arriba als carrers, augmenta la llefiscositat de l’aire i tot fa olor de poblat lacustre. Finalment, quan el riu se’n torna, el poble queda uns quants dies empastifat d’una pudoreta àcida, de fangar, d’herba i de fullaraca consumida. El riu no s’acontenta d’impregnar d’olor fluvial tota la vila, sinó que hi deixa també la seva firma, de cap a cap.

Artur Bladé. Benissanet. 1953 .

11 / 12

El raval dels Canterers

Paisatge de Benissanet, envoltat del mosaic de cultius característic. Fotografia feta des del capdamunt de la costa dels Terrers

Paisatge de Benissanet, envoltat del mosaic de cultius característic. Fotografia feta des del capdamunt de la costa dels Terrers. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Contemplar Benissanet des de la costa dels Terrers, un dia de primavera, a mitja tarda, quan no es té res a fer, fumant un cigarret, assegut en un marge, al peu d’un ametller o d’una olivera centenària, és cosa que val la pena. Al bo de l’estiu el panorama és encara més ple de color, però mancat de goig, perquè a Benissanet fa molta calor i el sol bada les pedres. En canvi, a la tardor o a l’hivern —sobretot si plou o neva una mica— el paisatge benissanetà s’amara de romanticisme.

Artur Bladé. Benissanet. 1953 .

12 / 12

Casa Artur Bladé

Senyalització de la ruta “Benissanet, paisatge literari”, feta amb ceràmica, la qual marca els punts de l’itinerari. Fotografia feta a l’entrada de Casa Artur Bladé

Senyalització de la ruta “Benissanet, paisatge literari”, feta amb ceràmica, la qual marca els punts de l’itinerari. Fotografia feta a l’entrada de Casa Artur Bladé. Autor: Jordi Urioz, Arxiu Ass. Cult. Artur Bladé i Desumvila.

Veu: M. Cinta Massip, 2010.

Recordo estampes de la meva terra que em semblen acabades, definitives, eternes. […] Cada arbre és al seu lloc i no pretén ni gosa robar la part de terra que no li correspon; i aquesta és la vera llibertat que no exclou la llibertat de l’altre. Aquí totes les imatges s’acorden i es completen per a donar una visió immodificable, un sentiment de seguretat i de confiança. Un sap que pot passejar sense por, amb les mans a la butxaca, o amb un simple bastonet a la mà per anar tustant fraternalment les herbes del camí. Rarament es veu bèstia suspecta o perillosa. A tot estirar, llucareu un llangardaix verd prenent el sol contra un marge, en relleu, incrustat i brillant com una pedra preciosa.

Artur Bladé. Benissanet. 1953 .