Ruta literària Miquel Martí i Pol

Quan vaig començar a llegir (i a escriure) més o menys seriosament, als catorze, quinze, setze anys, a casa, al carrer del Pont, divuit, no tenia ni despatx ni res. Quan plegava de treballar, a les
sis de la tarda, per esperar el sopar, que solia ser a les set, i havent sopat, me n’anava a la cambra de la meva padrina, que era al mig de la casa i era la menys freda, i llegia o escrivia en una mena de
tauleta falsament modernista, petitíssima i força incòmoda. Les
cambres, a casa, eren al primer pis, i això em proporcionava un aïllament total de la resta de la família, que feia la seva a la planta
baixa, on teníem la cuina, el menjador, un rebost i una entrada.
A més, com que parlo dels anys quaranta, època de vaques magres, del carrer no en solia arribar gaire soroll, sobretot a l’hivern, i el
silenci que m’acompanyava era quasi total. Això potser és el que ha fet que m’acostumés a llegir enmig d’un silenci absolut. Per a mi,
si hi ha soroll, fotuda. Almenys soroll «que m’afecti», vull dir que
vagi per mi. Al soroll dels automòbils, per exemple, m’hi dec haver anat avesant, perquè ara, per la carretera del costat de casa, hi ha
un trànsit considerable, i bé llegeixo. El més fotut d’aquelles lectures,
a l’hivern, era el fred que passava. A casa no hi havia calefacció; una estufa al menjador i passa que t’he vist. Jo, de vegades,
m’abrigava una manta a les cames i me’n posava una altra a les espatlles, i així llegia. Devia semblar un pell-roja. Altres vegades la
mare es compadia de mi i em portava un braser, però, segons la padrina, els brasers en una habitació tan tancada, emborratxaven.
A més a més, a casa gairebé tots em consideraven un pèl guillat.
Què se m’hi havia perdut, en els llibres! Ja estava bé, llegir, però amb «modos».

Miquel Martí i Pol. Obertura catalana. Barcelona: Empúries, 1988, p. 26-27.

L’ELIONOR

L’Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: “si senyor” i “bones tardes”.
La gent se l’estimava ,
l’Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l’escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l’opaca grisor de les finestres,
i al cap de poc l’Elionor no hauria
pas sabut d’on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L’Elionor, d’acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: “si senyor” i “bones tardes”.

"La Fàbrica " dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 309.

Mireu-me bé: sóc l’altre.
Coix de dos peus,
sorrut i solitari.
No vinc d’enlloc
i escric per sobreviure.
Desfaig camins
perquè no sé dreceres.
Reprenc costums.
Si ara pogués, jauria
pels marges clars
amb noies de pell fosca.
Però he crescut
i algú m’ha omplert de vidres
tota la sang.
Mireu-me bé: coixejo.
No tinc sinó
la veu que em representa.
Adollo mots
i els mots em purifiquen.

Emergiré de mi mateix el dia
que un vent terral
m’eixugui els ulls. Són altes
les espases de foc
d’aquesta lluita
que em serva dret
contra la por i el somni.

Mireu-me bé,
mireu-me bé: sóc l’altre.

"Vint-i-set poemes en tres temps" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica II: 1970-1980. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 20.

El poble és un vell tossut,
és una noia que no té promès,
és un petit comerciant en descrèdit,
és un parent amb qui vam renyir fa molt de temps.

El poble és una xafogosa tarda d’estiu,
és un parapet damunt la sorra,
és la pluja fina de novembre.

El poble és quaranta anys d’enfilar-se per les bastides,
és el petit desfici del diumenge a la tarda,
és la família com a base de la societat futura,
és el conjunt d’habitants, etc., etc.

El poble és el meu esforç i el vostre esforç,
és la meva veu i la vostra veu,
és la meva petita mort i la vostra petita mort.
El poble és el conjunt del nostre esforç
i de la nostra veu
i de la nostra petita mort.
El poble és tu i tu i tu
i tot d’altra gent que no coneixes,
i els teus secrets
i els secrets dels altres.
El poble és tothom,
el poble és ningú.
El poble és tot:
el principi i la fi,
l’amor i l’odi,
la veu i el silenci,
la vida i la mort.

"El Poble" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 163-164.

COIN DE RUE

T’he esperat com abans
a la cantonada del carrer del Migdia,
no gaire lluny del pont,
on ja la nit veritablement comença.
T’he esperat com abans
sota el mateix fanal
que tu trobaves sinistre
i també duia el vell impermeable
amb el coll alçat.
També plovia avui,
com abans, ho recordes?
Estimàvem la pluja,
la fràgil intimitat de la pluja,
i passejàvem pels carrers en silenci,
ran mateix de les cases torbadores,
i et repenjaves tendrament al meu braç.
Tot era com abans,
però tu no has vingut.
Llavors algú ha passat i m’ha mirat amb estranyesa
i una parella, a l’altra cantonada,
s’ha aturat un moment per besar-se.
He encès la darrera cigarreta
i he tornat lentament cap a casa.
En alguna ràdio llunyana
la Greco cantava.

"El Poble" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 196.

PREGUEM

Tenim el cor profundament cavat en ombres
i la vostra veu, Senyor, és groga com els blats.
Creixem, però, verticalment,
allunyant-nos dels camins tan inútils.
La nostra carn és flonja com la fruita podrida
i el nostre pas, insegur com el d’un infant.
I és que difícilment caminarem
amb els ulls girats enlaire.
On és, Senyor, la vostra mà?
on, el lligam intens de la vostra mirada?
Car és llarga la ruta i plena de paranys
i les pedres ens nafren els peus
i a les mans hi tenim grapats d’espines.
Som com animalons desficiosos
tothora acorralats pels caçadors.
No pas amb veu tranquil•la clamem,
sinó amb un crit rogallós,
perquè us temem, Senyor, i alhora
tenim una íntima, una vital necessitat de Vós.

"Paraules al vent" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 196.

CRÒNIQUES CANTEN

Al meu poble hi havia
gent de tres menes:
els qui creien,
els qui no creien i els
qui tant se’ls en fotia.
D’aquests darrers, però,
n’hi havia pocs.
Al meu poble hi havia, sobretot,
gent de dues menes:
els qui creien
i els qui no creien.
I encara val a dir que aquests darrers
no eren pas molts. Els altres,
establerts en llurs castes, concertaven
negocis, feien tecs, casaven noies,
fornicaven (discrets), s’estossinaven,
donaven culte a Déu i altres foteses
que no recordo bé, amb molta cura
de preservar la llei de l’escomesa
dels descreguts i els cínics, per poder-la
transmetre intacta als fills i així donar-los
ocasió de concertar negocis,
fer tecs, estossinar-se, casar noies,
fornicar, adorar Déu i altres foteses
en un clima de pau i de respecte.
Al meu poble, a l’estiu, el sol colrava
la pell, i feia una tardor benigna,
i l’hivern era fred. Parlo de coses
que fa segles que duren i que encara
duraran molt de temps i de persones
que hom considera astutes i correctes.
Aquell temps era així. Cròniques canten.

"El Poble" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 174.

El pare sí que era rodenc. I l’avi també, em sembla. Però el besavi em penso que era igualadí. O potser era la besàvia, no n’estic segur. El meu avi es deia Josep M. Martí Ratera, i els Ratera em
sembla que encara existeixen, a Igualada. Aquest segon cognom de
l’avi em va fer protagonitzar una anècdota desagradable. Una tarda, acabada la guerra, a la classe dels grans mossèn Francesc
ens va fer alçar un per un i dir el nom i els cognoms dels pares i dels avis. No sé per què ho va fer, però tan bon punt ho va proposar, jo
em vaig veure fotut. Quan em va tocar el torn a mi, vaig dir sencers
els noms i cognoms dels pares, però, en tocar el torn a l’avi, em vaig limitar a dir Josep Maria Martí. ¿I què més?, va preguntar mossèn Francesc. Jo vaig callar. He demanat què més, va insistir
amb tota la mala fe. Jo vaig mussitar que no ho sabia. I ell, aleshores, amb una claredat espantosa, va exclamar: Doncs si tu no ho saps, jo, sí: es diu Josep Maria Martí i Ratera. Tota la classe va esclatar a riure, i jo vaig envermellir de mala manera. Me’n recordaré
sempre més, suposo, i em sembla que mai no li he perdonat.

Miquel Martí i Pol. Obertura catalana. Barcelona: Empúries, 1988, p. 81-82.

Carrer del Pont,
Pont Vell,
Carrer d’En Pere Almeda,
Plaça Major
i Carrer d’En Bach.

O bé:
Plaça de Catalunya,
Carrer de Dalt,
Plaça Major
i també Carrer d’En Bach.

O bé encara:
Carrer de Ferran Alsina,
Carrer de la Diputació
i un altre cop Carrer d’En Bach.

I al Carrer d’En Bach,
al mateix començament del Carrer d’En Bach,
davant per davant l’un de l’altre,
el Bar i el Cinema.

I a la nit el mateix itinerari,
però en sentit invers.

Heus ací el diumenge.

"El Poble" dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 166.

El procés tuberculós, que em va enxampar de ple, em va obligar a passar un any llarg al llit, i aquesta circumstància estic segur que va influir en la meva dedicació a la poesia ja que, durant aquell temps, vaig llegir molt, desordenadament, és clar, però amb un gran entusiasme. Jo, aleshores, ja feia anys que escrivia poemes. De fet, els primers tempteigs, en llengua castellana, la meva suposada llengua “de cultura”, els havia fet quan encara anava a escola, o poc després de deixar-la. Per sort, alguns amics. molt més grans que jo, em van fer adonar del despropòsit d’escriure en una llengua que no era la meva i ben aviat vaig passar, de forma definitiva, al català. No sabria pas dir d’on va venir-me l’afecció als llibres i la relativa facilitar per confegir versos. A casa no hi havia cap llei de tradició familiar, en aquest sentit. El meu avi patern era afeccionat al teatre i tenia unes quantes obres impreses, i la meva mare llegia novel•les d’en Josep M. Folch i Torres, però això em sembla que no aclareix res. De fet, a mi mai no m’ha preocupat trobar una explicació diguem-ne historicista o transcendent del fet. Llegia perquè m’agradava llegir i feia versos perquè m’agradava escriure. El lligam entre totes dues activitats és evident, però no gosaria pas establir una relació de causa a efecte en qualsevol dels dos sentits. Els qui, poc o molt, escrivim, ho fem, penso, perquè ens agrada, i també, em sembla, perquè a còpia d’escriure, intentem comprendre les coses, explicar-nos-les i, a més, explicar-les als altres. Per a mi la poesia ha estat sempre com una mena de gran interrogació. Cada poema aclareix, en certa manera, uns àmbits més o menys obscurs, però al mateix temps planteja nous interrogants. És un vaivé semblant al del viure; és una manera de viure, tan digna com qualsevol altra.

Miquel Martí i Pol. Qui sóc i per què escric. ([Recurs electrònic]: http://www.xtec.cat/recursos/catala/mmpol/biografia.htm).

TEMPS VENTUROSOS

No sé si plou on ets, però la pluja
fa que et recordi. Havíem compartit
moltes pluges i moltes esperances;
matins, tardes, capvespres desfilaven
sota el pausat exordi de la pluja
i érem feliços amb ben poca cosa.
Passejàvem sovint sota la pluja
i cadascun dels dos feia projectes
que fins i tot a voltes s’acomplien.
Temps venturosos. Ara tu no hi ets
i la pluja segueix. M’agradaria
saber que plou per tu també, i la pluja
ens uneix com abans, altra vegada.

"Llibre d’absències " dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica III: 1980-1990. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 128.

De l’època de les Escoles Nacionals (els tres anys de guerra) sí que en recordo coses. Hi havia un, que li dèiem l’ocellet, que era «roig» i sempre em deia que ens matarien a tots. A mi em feia por. Aquest mateix, un dia, em va ensenyar una cosa i em va dir que era un condó. No ho era, però jo vaig envermellir perquè aleshores no n’havia vist mai cap, i era el temps de l’escatologia, en què dir titola, o cul, o mamelles, o cagar, semblava una proesa. Recordo també alguns mestres: la senyoreta Rosa, grassoneta, que vivia en una casa del mateix color que el seu nom, el senyor Llaberia, l’inefable senyor López, el senyor Artola. El senyor López portava unes ulleres de vidres gruixudíssims i enraonava en castellà. Tenia
el costum de sortir de la classe, amb algun pretext, i tornar-s’hi a presentar obrint la porta inesperadament. Al que arreplegava fotent el bèstia, li deia: «Te voy a poner negro.» Una tarda, quan va sortir, el capitost de la classe va dir que li havíem de donar una lliçó. Saltaríem tots per la finestra, mentre ell feia girar una rodeta
que immobilitzava la maneta de la porta. Quan el senyor López volgués entrar, no podria. Aleshores ell, que anava molt lleuger, faria girar altre cop la rodeta i amb quatre salts s’uniria a nosaltres.
Així ho vam fer. El senyor López va trobar la classe buida. És l’única vegada que he pillat l’estudi sense cap excusa.

Miquel Martí i Pol. Obertura catalana. Barcelona: Empúries, 1988, p. 65-66.

De totes maneres, la llibertat que tenim la Montserrat i jo, vivint
sols, no crec pas que la tinguéssim si amb nosaltres hi visqués algun dels seus fills, o dels meus. I l’avantatge de la llibertat és, per a mi, el més important, però no l’únic. N’arrossega una colla d’altres que
es constaten en la vida diària i que no vull enumerar. Pel que fa a desavantatges, jo només n’hi veig un de realment important. És
«l’excés» de convivència, vull dir la mena de solitud de dos, que no es pot descarregar en cap tercer. De totes maneres, si la convivència és mínimament harmònica, si hi ha confiança mútua, i sinceritat, i diàleg, i sobretot si hi ha veritable afecte, veritable amor, em sembla que el problema de la solitud queda molt mitigat i, de fet, jo penso que els avantatges són més importants que els desavantatges.

Miquel Martí i Pol. Obertura catalana. Barcelona: Empúries, 1988, p. 123-124.

Les representacions dels Pastorets són farcides d’anècdotes. A mi, quan feia de Benjamí, me’n va passar una de bona. Com que els vestits dels pastors eren una mena de túniques curtes que arribaven si fa no fa als genolls, els grans, per no anar amb les cames nues, per una qüestió de moral, suposo, o potser d’estètica, portaven una cosa que en deien «culans», que eren, de fet, uns calçotets llargs de quaranta o cinquanta anys enrere. De la meva mida, però, no n’hi havia, de culans, i la mare, carregada de bones ànsies, ho va solucionar posant-me unes mitges seves. Resulta, però, que els culans arribaven fins a la cintura i s’aguantaven com uns pantalons, és a dir, podien subjectar-se amb un cinturó o amb uns elàstics que, naturalment, quedaven tapats per la túnica; en canvi les mitges – no «pantis», que no n’hi havia aleshores, sinó mitges – arribaven fins a mitja cuixa o poc més amunt. Des d’un punt de vista estètic, la solució era perfecta, però des d’un punt de vista pràctic era un desastre. Les mitges em queien, o almenys jo, gens avesat a portar-ne, tenia aquesta sensació. En vaig passar de tots colors. La mare, pobra dona, vinga dir-me que no tingués por, que amb les lligacames i els cordills amb què les havia subjectat no em podien caure de cap manera, però a mi ningú no em treia aquella sensació del cos, i patia com un condemnat. El dia de la representació la mare ja me les va posar a casa, les mitges, i me les va estacar tan bé com va saber. Fent camí cap al teatre suava d’angúnia i caminava tot encarcarat per evitar que em rossolessin. Em feia patir, sobretot, l’escena en què havia d’interpretar el meu ballet, després de cantar allò de «A la vall de Natzaret». I a l’hora de la veritat, va sobrevenir la catàstrofe. A escena érem els dos pastors que feien riure, un ase, que era una de les atraccions de l’obra, i jo. Vaig cantar i vaig ballar tan bé com vaig saber, i la interpretació va ser un èxit. Jo, tanmateix, «sentia» que les mitges em queien. Després em van dir que no, i segurament tenien raó, però jo ho «sentia», i la sensació era tan viva que, incapaç de contenir-me, vaig aprofitar un moment en què tenia un dels dos pastors davant i me les vaig posar bé. Ni mai que ho hagués fet! El meu paravent improvisat va tocar el dos, i jo vaig quedar exposat a la vergonya del miler de persones que omplia a vessar el teatre, amb el vestit arromangat i intentant de tibar-me les mitges. Com una dona; ni més ni menys que una dona i, cosa que a la meva edat i en aquella època era vergonyós a tot ser-ho. Hi va haver una riallada general que encara em ressona a les orelles. No crec que mai arribi a oblidar-me’n.

Miquel Martí i Pol. Defensa siciliana. Empúries, 1989, p. 124-126.

SONET

A Josep Clarà
Jo sé que viure és com un somni breu
sotmès al ritme d’una llei antiga,
i sé que el cos que es vincla de fatiga
té ja un espai guanyat als ulls de Déu,
perquè d’un temps, inesperat i lleu,
n’ha fet una arma de treball amiga.
Mes sé també que quan la Dama abriga
ànima i cos i els parla amb el mot seu,
un tremolor indefinible signa
aquell instant suprem i, essent benigne
el somni de la mort, s’aferra i creix
i omple l’espai i el cor una basarda
de tot, com quan la nit en serra isarda
de cop, davant dels ulls, enorme, neix.

"Paraules al vent " dins Miquel Martí i Pol. Obra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 61.

Un dia seré mort
i encara serà tarda
en la pau dels camins
en els sembrats verdíssims,
en els ocells i en l’aire
quietament amic,
i en el pas d’aquells homes
que desconec i estimo.
Un dia seré mort
i encara serà tarda
en els ulls de la dona
que s’apropa i em besa,
en la música antiga
de qualsevol tonada,
o encara, en un objecte,
el més íntim i clar,
o potser en els meus versos.
Digueu-me quin prodigi
fa la tarda tan dolça
i tan intensa alhora,
i a quin prat o quin núvol
ha d’adscriure el meu goig,
perquè em sé perdurable
en les coses que em volten,
i sé que algú, en el temps,
servarà el meu record.

"Paraules al vent " dins Miquel Martí i Pol. ObrObra poètica I: 1948-1971. Barcelona: Edicions 62, 2000, p. 49.