Aquest document serveix per acompanyar-te si fas la ruta amb un dispositiu GPS. Imprimeix aquesta guia i descarrega l'arxiu GPX corresponent a la ruta aqui. Quan, amb l'ajuda del dispositiu GPS, arribis a un punt assenyalat de la ruta, a la guia trobaràs tot el contingut associat a aquest punt.
logo de Mapa Literari Català logo de Espais Escrits

Ruta Verdaguer a la Plana de Vic

Una ruta literària de Jacint Verdaguer

La formació intel·lectual i literària de Jacint Verdaguer es va desenvolupar a la ciutat de Vic i la seva trajectòria vital i personal -per bé que realitzés grans viatges i la llarga estada a Barcelona- podem dir que físicament se situa a la Plana de Vic. Els paisatges de la seva obra també tenen com a punt de partida els seus llocs d’infantesa i de joventut, paisatges que evoca amb gran nitidesa des de l’Atlàntic o rius que reté a la seva retina i que li serveixen per mirar el Neva des de Sant Petersburg. És una ruta que inclou les cases vinculades amb la seva família, els temples, els llocs simbòlics que el poeta evoca en la seva obra i també els monuments que, al llarg dels anys, diversos artistes de fama reconeguda han erigit a la memòria d’aquest poeta nacional. La ruta es pot fer de manera guiada a través de la Casa Museu, s'aconsella dedicar-hi unes tres hores.

1 / 11

Cases del carrer Major

Casa Museu Verdaguer

Casa Museu Verdaguer. Autor: Jordi Vila, Fundació Jacint Verdaguer.

Somni d’infant

Quin somni tinguí tan dolç
un dematí a punta d’alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somnií que en bressol d’or
un angelet me bressava:
eren blavencs els seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava.

Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa,
plena de noves cançons,
plena de velles tonades,
que rajaven a bell raig
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons,
me despertà una besada.

Ma mare era l’angelet,
aquell bres la seva falda,
i l’arpa n’era el seu cor,
lo que tant m’estimava!

Ai! aquella arpa del cel
poc després se m’és trencada,
i encara aquelles cançons
ressonen dins la meva ànima;
encara mon cor ne viu,
encara ma lira en canta;
¡si les arribo a oblidar
seré un aucellet sense ales!

Mes ai! l’hermós angelet
qui bressant me les cantava,
tot bresant-me en un bres d’or
un dematí a punta d’alba,
al volar-se’n cap al cel,
per què en la terra em deixava?”

"Somni d’infant" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Totes les Obres, Vol (III). Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1219-1220.

Les cases 7 i 9 del carrer Major són avui el lloc més destacat de la memòria del poeta de Folgueroles. La casa núm. 9, anomenada cal Doctor, fou la casa on es va establir el matrimoni Josep Verdaguer i Josepa Santaló al casar-se i hi van viure fins l’any 1947, quan el poeta tenia 2 anys. Aquesta casa encara avui és habitada per descendents del poeta. El desig dels folguerolencs de destinar un lloc de memòria al seu fill il·lustre va fer que s’acordés la compra de la casa contigua, la núm 7, unida interiorment a la del costat ja que originàriament era una sola casa. La Casa Museu Verdaguer s’inaugurava l’any 1967 amb el desig de vetllar per mantenir viva la memòria del poeta. Aquí és just que recordem aquell home, Josep Verdaguer, «de poques paraules i decidit en els fets», que alternava la feina de mestre de cases amb la de pagès.
2 / 11

Monument a l'Atlàntida

Monument a l'Atlàntida. Autor: Jordi Vila, AFVV

Monument a l'Atlàntida. Autor: Jordi Vila, AFVV, None.

L’incendi dels Pirineus (Cant Primer)

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d’aucells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien,
i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d’un cop d’ull l’hemisferi,
era petit per veure’l a pler de cap a cap.

Era el jou d’or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç.

Per ella es trametien, com per un pont amplíssim,
d’un maig etern en ales, ses cries i llavors,
aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,
dels aromers la flaire, cantúries i tresors.

Rei n’era Atles, aquell qui de la blava volta
los signes a una esfera de jaspi trasplantà,
i del sol i de l’astre que més lluny giravolta
la dansa misteriosa i harmònica explicà.

Per çò, dels fills de Grècia la somiosa pensa
lo veia, com muntanya, tot coronat d’estels,
i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.

En gegantesa i muscles sos fills li retiraren,
mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,
puix, aprés que els realmes i tronos revoltaren,
també el de Déu cregueren seria escaladís.

Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol,
com fulla en mans del Bòrees, l’Europa trontollà,
i despertada a punta de dia al terratrèmol,
d’esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.

I assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dir-li: «Oh, Atlàntida! aon ets?
Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.

On ets?» I, ai!, on l’hermosa solia els cors atraure,
lo pèlag responia: «Jo l’he engolida anit;
fes-te enllà!; entre les terres per sempre em vull ajaure;
ai d’elles, ai!, si m’alço per eixamplar mon llit!»

Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra,
i el mar d’una gorjada cadavre l’engolí,
restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre,
que sembla dir als homes: « L’Atlàntida era ací.»

"L'incendi dels Pirineus, cant I" dins Jacint Verdaguer. L’Atlàntida. Barcelona: Proa, TO, vol. II, 2003, p. 84-86, v. 1-48.

Aquest monument, que es troba a l’entrada de Folgueroles, fou erigit l’any 1977 en commemoració del centenari del poema l’_Atlàntida_. És de pedra de l’Arumí i obra de l’escultor Jordi Pallàs, de Sant Julià de Vilatorta. Representa escenes de la lluita dels atlans durant l’enfonsament del continent en les aigües de l’oceà. Té gravat el primer vers de la introducció del poema Verdaguer _Vora la mar de Lusitània un dia_. Verdaguer va començar a escriure l’Atlàntida en plena joventut. En presentà una primera versió als Jocs Florals de 1868, però sense èxit. El va refer i acabar durant els seus viatges per l’Atlàntic. Als Jocs Florals de 1877 el poema aconseguí un gran triomf. Va ser traduït a moltes llengües i va fer conèixer la poesia catalana arreu del món.
3 / 11

Casa natal del carrer Sant Jordi

Casa dels avis materns

Casa dels avis materns. Autor: Jordi Vila, Fundació Jacint Verdaguer.

Carta a Marià Aguiló
Can Tona, 8 de febrer de 1871

Estimadíssim amic:
Han passat ja, gràcies a Déu les rigoroses fredors que tant es feren sentir en aquest fons de la plana, com li ponderava jo en les quatre lletres que dies passats li vaig escriure. Mes ai!, a mi se’m quedaren al cor, puix se me n’han endut, amb la mare estimada, l’aspre del meu esperit en què li plavia reclinar-se quan les fredors de l'ànima, encara més rigoroses, el feien tremolar i tòrcer.

Cor hermós, obert de nit i dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no podran alegrar-te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.

Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m’havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!

Com sap prou vostè, la mare malavejava molts anys ha, i en temps d’hivern l’embufec li donava dies terribles; tant, que al començar el bon temps, d’enraderada i desfeta no semblava ella. Amb el caure tanta neu en el passat mes de gener, la prengué aqueix mal tan fortament, que ella mateixa es vegé venir la fi de la vida, però tan suaument que mostrà no recar-li res del món, sinó el no haver-hi fet més bé i haver-hi portat una vida més pura i angelical encara…
A falla d’altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l’eternitat. I, com que dóna forces Nostre Senyor, si les hi demanem de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d’amor i resignació per anar-li dient, bé que no eren necessàries, puix ella me n’ensenyava a mi de més enceses. Ni fins a l’extrem de l’agonia les llàgrimes que procurava ofegar m’aturaren de fer res del que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d’enteniment…
Que és dolça la mort dels amics de Déu! Que és dolç deixar el cos de terra als braços dels fill, espòs i amics estimadíssims, quan l’esperit va a descansar als de Jesús, encara més blans i amorosos!... Del cos, si cal parlar-ne, quedà sense l’horror de la mort, molt blanc i amb escaiguda positura. Jo no tinguí pas cor per aguaitar-la, però la gent que fins a la cambra acompanyava a veure-la, després de dir-li el parenostre, es deien els uns als altres: “Sembla que dorm; no gastava pas millor color quan era viva”:
L’endemà i l’endemà passat de morir li férem els funerals i cap d’any, amb gran assistiment d’amics i parents, i l’enterraren entremig del xifrer del cementiri i l’església, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s’acluquin mos ulls al darrer son…

M’he estat uns quants dies a casa, per a consolar el pare i germans. Però quan penso ”ja no tinc mare”, que no sentiré mai més la veu aimada que m’adormia al bressol –que si bé no cantava ja gaire, però tot m’omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l'àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales–, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins –que era el gènere de poesia popular que més estimava–, quan penso que no podrà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet em feu mamar la poesia, que no regarà l’herbeta de l’amor de Déu la qui me l’ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d’aconsolar-los, encara necessito de consolació.

De vegades, estant distret, m’afigurava sentir el torn que ella solia fer rodar, però m’adonava tot seguit que era el d’alguna veïna amiga seva; em feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a ran de foc atiant la llenya o amb el llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com em diu des del cel que no l’enyori, puix està més bé que jo en el paradís de Déu.
Ara deixat el poble estimat a on no feia sinó plorar, em torno a trobar sota el teulat de la benvolguda masia…

"Carta a Marià Aguiló" dins Jacint Verdaguer. Ruta verdagueriana de Folgueroles, a cura de Ricard Torrents. Vic: Amics de Verdaguer i Casa Museu Verdaguer (Estudis Verdaguerians. Sèrie La Damunt), 1992, p. 17-18.

Tot i que la polèmica sobre la casa on va néixer Verdaguer no està tancada, avui podem gairebé assegurar que la casa natal és aquesta del carrer de Sant Jordi. S’anomenava can Jan Forner i era la casa familiar de la mare del poeta, Josepa Santaló. Abans de néixer l’infant Cinto, s’hi traslladà per tal d’estar ben assistida en el part. La mare era una dona pietosa i amb una certa cultura que va exercir una gran influència sobre el futur poeta. La carta que Verdaguer va escriure a Marià Aguiló amb motiu de la mort de la mare és un testimoni del fort lligam que existia entre tots dos.
4 / 11

Casa familiar, plaça Verdaguer

Can Pep de Torrents. Autor: Jordi Vila, AFJV

Can Pep de Torrents. Autor: Jordi Vila, AFJV, None.

A la Verge

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d’aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor front,
i quan tornava a casa: -De tant savi
–deia a la mare-, n’hi ha cap més al món?-

En sa grossa cadira de baqueta
encara em sembla veure’l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellíssima, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans: – Ameu-la, és mare nostra-apar que ens deia -,
los nois que l’aimen bé són mos germans.-

A sos peus esgranàven lo rosari,
l’oració de l’arcàngel repetint;
i es tornava l’escola un santuari
on Vós devíeu predicar sovint.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dur-vos flors.
Com no havia de dur-li jo la mia
a l’astre matinal dels meus amors?

En mon roser, ai! No trobí cap rosa,
sols trobí una poncella a punt d’obrir,
com l’ànima d’un nin que encara closa
guarda per Déu son matinal respir.

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d’or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d’argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira al cel;
lo trèvol del color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Jo no havia pujat a la boscúria
on riu l’ englantiner d’olor suau,
safir caigut entre les neus de Núria,
no havia encara vist lo lliri blau.

No tenia en mon hort la satalia
ni el gessamí tot estrellat de flors;
jo altre jardí en la terra no sabia,
que hermós trobava aquell jardí allavors!

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d’estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre:
de tots los rams, fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enremar la imatge vostra,
Reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels que passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida,
no em podia la mare aconhortar.
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors:
deixau-les arribar a vostra planta,
anc que sien més pobres que allavors.

Aquelles en primícia us oferia
lo meu verger, que sols per Vós florí:
aquesta n’és la humil tardaneria,
mes amb mon cor i tot, veu’s (e)-la aquí.

Aquelles eren flors primaverenques,
aqueixes, ai de mi! Són flors d’hivern;
mes són per Vós, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.”

"A la Verge" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Totes les Obres, Vol (III). Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1181-1183.

Aquesta és pròpiament la casa familiar del poeta. Els Verdaguer Santaló s’hi varen traslladar l’any 1847, quan el poeta tenia dos anys. Era anomenada can Pep de Torrents, d’acord amb el nom amb què el seu pare era conegut a Folgueroles. Aquí el poeta va viure la infància i la joventut fins a divuit anys, quan se n’anà a can Tona el 1863. Aquí hi varen viure els pares fins a la mort. Aquí el germà gran, Miquel, continuà la família. Aquesta és la casa que mossèn Cinto va considerar sempre casa seva i aquí va tenir una cambra parada fins que morí. Els néts del seu germà, els Vilà –Verdaguer, hi visqueren fins al 1923. Al davant, al lloc on hi ha can Dachs, seu de l’ajuntament, la plaça era tancada per una prolongació del carrer Major. En un edifici d’aquesta prolongació hi havia l’escola del poble, que fins al 1850 era regida pel mestre Martí Safont. En una bella poesia mossèn Cinto recordà aquest mestre i els temps en què anava a estudi a Folgueroles fins als deu anys.
5 / 11

Plaça Verdaguer

Plaça Verdaguer al dia de la inauguració del Pedró, monument a Verdaguer del 1908. Muntatge fotogràfic realitzat a partir de dues fotografies històriques

Plaça Verdaguer al dia de la inauguració del Pedró, monument a Verdaguer del 1908. Muntatge fotogràfic realitzat a partir de dues fotografies històriques. Autor: Pau Franch, Fundació Jacint Verdaguer.

Plaça Verdaguer amb El Pedró, monument de Josep M. Pericas

Plaça Verdaguer amb El Pedró, monument de Josep M. Pericas. Autor: Jordi Vila, Fundació Jacint Verdaguer.

Veu: Pere Quer, 2002.

Festa Major

El quinze d’agost, el temps més calorós de l’estiuada, quan no resta una garba de xeixa per batre a les eres de Muntanya, quan els pallers fan gran ombra i els graners són plens a vessar, i a les vessanes on, encara no fa dos mesos, les xeixes rossejaven, ja guaixa el fajol tendre, i el mill, amant de terra lleugera estén els petits branquillons, fem la festa major els del meu poble. Aquell dia, a la plaça hi ha ballades, el retaule de l’església llueix de ciris i lluminàires, i a la missa major toca la millor cobla de músics del voltant. Els pagesos solen pujar-hi amb el gambeto penjat al coll i l’atxa a la mà, per fer llum a la patrona, la Reina dels àngels; llurs filles i esposes estufades. Abans d’ells, amb les caputxes sota el braç, les faldilles de nuviatge i les arracades penjant pel davant del mocador de seda que els cobreix el monyo. Al dinar surt el millor anyell de la ramada i el pollastre més tendre del galliner, i, mentre es menja i es fa gatzara amb els parents i convidats de fora terme, els músics carrer amunt i carrer avall, fan la tocada que en diuen de llevant de taula, i els fadrins que van al davant conviden al sarau de la tarda les minyones llurs promeses, que surten a les finestres i als balcons a escoltar la tocada. Arribem a la plaça: ¡ que n’és de bonica, amb aquella bellugadissa de pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors de carmesí! Sembla un camp de roselles on els gallarets es barregessin amb els capblaus, moguts pel vent de marinada.

Ells es llancen febrosos al remolí de les ballades, i tot seguit els veig giravoltar amb les que en els meus bells dies havia vist a les espellofades. Les que foren àngels havien esdevingut nines per una meravellosa transformació; nines, però atractívoles i encisadores com les solen veure en somnis els fadrins de la primera volada. Els seus ulls eren més falaguers, la seva rialla més dolça, i elles més boniques, sense saber-ho tal volta, que quan collien flors amb nosaltres i escoltaven les nostres ingènues corrandes; però aquella boniquesa infantívola tan formosa se n’era anada, davant una altra de més esclatant i atractívola. Besar aquelles galtes ja no seria, com alguna hora, besar roses fresques, puix ja hi trescava la sospita de l’amor. Totes ballaven menys la del mas d’Heures, que semblava esperar-me. Un hereu de bona casa li feia l’aleta, i semblava que li demanava per llançar-se al remolí; però ella, com si no se n’adonés, es girava a mi, i amb una rialla m’obria el llibre blanc del seu cor, en el qual jo podia escriure. Jo, tornant-li la rialla, m’hi apropava; però m’adono del fadrí de qui el pare era camper i que podia enfonsar-nos, puix depeníem d’ell. Reculo de sobte, com la mà del vailet que, prop de la rosa que abasta, troba una espina punyent. Vaig girar els ulls al fossar i, ¡que poca cosa em semblaren, esguardats des d’allà, els qui ballaven a la plaça! Les cent generacions de llurs pares dormien al seu voltant, i els sepulcres, mig badant-se, semblava que deien a la generació divertida que abans de gaire hi aniria a raure. Vaig esguardar la fossa de la meva germaneta, que, tot i esborrada per les herbes i flors que havien brotat al damunt seu, jo sabia trobar prou amb els meus ulls acostumats a girar-s’hi al peu del llesaminet, al cantó esquerre de l’església. Pel meu davant passaren, giravoltant rialleres, les agradoses pageses, i un garbuix de pensaments oposats rebullí pel meu cap; en aquesta febre em semblà que veia la meva germaneta, innocent, amb la corona de roses blanques entre els seus tendres dits, tal com la vaig veure marxar cap a l’església; i aleshores, sense dubtar gens, vaig adreçar-hi els meus passos tremolosos. En arribar a la porta reixada del fossar, vaig girar els ulls enrera i vaig dir: «Adéu-siau, plaers del món, no us vull tastar; d’altres de més dolços i purs em criden, a la requesta dels quals no puc fer el sord, i des d’ara ja no sóc més vostre». Així, acomiadant-me’n per sempre, vaig entrar a l’església amb llestesa, i vaig anar a agenollar-me al costat de la meva mare, davant l’altar de la Verge patrona del meu poble –que no em deixi de la mà–, imatge que jo havia enramat tantes vegades, i davant la qual vaig plorar les primeres llàgrimes i demano a Déu que m’hi deixi plorar les darreres, quan la càrrega dels anys em faci cercar, per reposar-hi la meva testa ja esblanqueïda, l’ombra del xiprer.”

"La Festa Major" dins Jacint Verdaguer. Ruta verdagueriana de Folgueroles, a cura de Ricard Torrents. Vic: Amics de Verdaguer i Casa Museu Verdaguer (Estudis Verdaguerians. Sèrie La Damunt), 1992, p. 29.

En època de Verdaguer la plaça era molt més petita i era anomenada plaça de l’església. En aquest lloc, on el poeta d’infant va jugar i de jove va ballar –com explica en els seus escrits autobiogràfics– avui hi trobem molts elements d’interès verdaguerià. La casa familiar, l’església parroquial i els monuments erigits a la seva memòria com el Pedró, monument de Josep M. Pericas, i el relleu escultòric del Sembrador de Manolo Hugué.
6 / 11

Racó de mossèn Cinto

Relleu El Sembrador de Manolo Hugué

Relleu El Sembrador de Manolo Hugué. Autor: Jordi Vila, Fundació Jacint Verdaguer.

Un dia del meu pare en la vessana
a solc i a eixam sembrava el sègol d’or;
després seguint la musa catalana,
també sembrí, però sembrí en lo cor.”

"[Dia 17 d'octubre]" dins Jacint Verdaguer. Roser de tot l'any. Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 970.

El Sembrador és un baix relleu en pedra de forma semicircular que es troba a la façana sud de l’església parroquial. Fou esculpit l’any 1945 amb motiu de la celebració del centenari del naixement del peta. Va ser obrat per picapedrers locals a partir del relleu en guix de Manolo Hugué. Pertany a l’etapa final de la vida de Manolo Hugué (1872-1945), quan l’artista s’instal·là a Caldes de Montbui. Era un moment molt creatiu de l’artista, però la seva salut delicada li impedia enfrontar-se directament amb la pedra. El monument evoca el treball de pagès i el conreu de la poesia.
7 / 11

Font del Desmai

Font del Desmai de Folgueroles

Font del Desmai de Folgueroles. Autor: Jordi Vila, Fundació Jacint Verdaguer.

Amics meus,

Hermosa per demés m’ha semblat la ideia d’aplegar-nos sovintet, ara que som en temps de vacança, los afectats al bon nom de nostra terra, per a parlar una estona de ses cançons, de sos hèroes, de son passat i de son esdevenidor, i amb sa escalfor fer reviure los assaigs poètics que en no pas tan llunyanes estiuades celebràrem.
Mes la ideia de venir-hi a l’ombra d’un desmai la’n trobo tant, d’hermosa, que em sembla davallada del cel pel camí dels somnis falaguers.
En quin sitial millor podrien venir a plorar los fills d’una reina sens corona ni ceptre? Als deixebles del gran poeta que féu llegat de sos dictats a les ànimes tristes, quin altre els en convindria? I nosaltres, petit tany de la tribu del gran Ausias, arrelat tant de poc en la Muntanya, aon podem fer sentir millor nostres sospirs que a la destrenada i caiguda cabellera d’un desmai? [...]

"Discurs de la Font del Desmai" dins Jacint Verdaguer. Aucell del paradís. Barcelona: Proa, TO, vol. I, 2003, p. 397-400.

La Font del Desmai, era a prop dels camps de conreu del pare del poeta, i hi anaven sovint a reposar. Quan es va instal·lar a can Tona (1963-1871), hi convocava els seus amics de Vic a fer-hi lectures poètiques i a parlar de poesia. D’aquest grup de joves en va néixer l’Esbart de Vic. El 19 de juny de 1867 hi va llegir el discurs que reproduïm.
8 / 11

Camps de coll de Palou

Coll de Palou, camps que Verdaguer conreà de jove amb el seu pare, i enyorà més tard

Coll de Palou, camps que Verdaguer conreà de jove amb el seu pare, i enyorà més tard. Autor: Fundació Jacint Verdaguer.

La Veu del Montseny

No és gaire obirador damunt lo mapa
mon estimat poblet de Folgueroles;
son nom és una titlla
al peu del nom de les ciutats superbes,
però Déu l’ha posat entre les dues
muntanyes capitals de nostra terra,
com bri d’herba entre enormes mil·liars.
És un pal de telègraf aon toca
l’elèctrica corrent, que d’un a l’altre
envia la bonança riallera
o el temporal que udola com un monstre.

Una tarda d’estiu los negres núvols
s’encastellaven en sos fronts altívols,
com les idees en lo front de l’home
que de passions indòmites és presa.
Los trons sotraquejaven en l’altura;
al formiguer corrien les formigues,
al mas los masiaires;
del camp d’aon los segadors fugien
ne venia fortor de polseguera.
La xafogor feia doblar los braços,
i sobre el pit feixuga
feia abaixar l’enterbolida testa.
Jo no recordo si despert o en somnis
sentí dels dos gegants l’aspre llenguatge:

Deia Puigmal: – Amic Montseny, no et sembla
que minva la nissaga catalana?
Un dia, no cabent en la planície,
a viure se’n pujava en les altures:
en cada clot bullia algun vilatge,
en cada peu de roca una masia.
Eren les serres formidables ruscos
aon brescava un poble gran i sobri.
Avui pertot arreu se veuen runes,
sols lo vent interromp l’etern silenci
que umple totes les conques pirenaiques. –

– No minva, no – lo vell Montseny respon-li –,
sols minven, ai!, sa fe i sa força hercúlea.
La gent qui davallà d’aqueixes cimes
ara s’engolfa en la ciutat ja plena,
i en los estanys les aigües se corrompen
i en lo buirac les fletxes se rovellen. –

Puigmal diu amb veu aspra: –Si no minva,
doncs què s’és fet lo regne de don Jaume?
Doncs què s’és fet lo Rosselló granívol,
que la Cerdanya en dues migpartia?
Més sortosa la túnica inconsútil
de Jesucrist fou a la sort jugada!
Què es féu la voladúria de ses glòries,
i què es faran ses lleis i son llenguatge?
Roures que tenen ja en la vella soca
la feixuga destral del centralisme?
Oh, Déu! La raça catalana és morta!

– Què dius? – Montseny respon –. Mai fou tan viva,
però ses mans no branden ja lo glavi
sedent de sang, ni l’homicida llança,
sinó les eines del treball feixugues,
lo timó de la nau i el de la rella.
Mai tanta vinya engarlandà amb ses toies
sos puigs assolellats, ni tantes messes
amb llenç d’or abrigaren la planura.
Mai a sos ports volaren tants navilis
com orenetes a son niu portant-li
presents de tots los regnes de la terra.
Jamai, jamai sos Jocs Florals sentiren
de trobadors novells tanta cantúria!

Mentre els aucells refilen en sa brosta,
mentres de flors i fruita s’enjoiella,
no és mort encara l’arbre de la pàtria.
Si dorm a la seva ombra alguna tribu,
en lloc de fer-li de fiscal, ajuda’m
de tos torbs amb la veu a despertar-la. –

Llavors a un tro respon un tro feréstec
que ressona set voltes per los núvols,
los cims i l’aiguavés i la planicie
sotraquejant amb aspre terratrèmol.
Jo em deixondí, i a ma estimada pàtria
la sang vaig oferir, l’arpa i la vida,
clavant mon front a terra, de vergonya
de sols tenir per ella un gra d’arena.”

Folgueroles, estiuada de 1888

"La veu del Montseny" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1228-1230.

El Montseny fou per Verdaguer un paradís de la infantesa i un refugi en la seva vellesa. La primera idea del recull «Aires del Montseny» es va gestar en el curs d’una excursió al Matagalls que va fer amb Busquets i Punset, Valeri Serra i d’altres el setembre de 1899. L’any 1901, es va publicar per plecs a la revista «Joventut» i després va sortir com a llibre en el catàleg de la «Biblioteca Joventut».
9 / 11

Ermita de Sant Jordi

Ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. Autor: Jordi Vila, FJV.

Ermita de Sant Jordi de Puigseslloses. Autor: Jordi Vila, FJV..

Lo dolmen de Sant Jordi

I

La vall hermosa de Vic
planera n’és i rodona,
planera com un diner,
rodona com una mola,
sobretot per qui la veu
des del cim de uigseslloses,
que d’eixa plana és lo cor,
lo botó d’aqueixa roda.
Les Lloses que li han dat nom
semblen, talment, de ciclòpiques,
los palets amb què Roland,
jugava a l’estre alguna hora.
Més no les pujà Roland,
ni tampoc lo Gira-roques,
ni el gegantàs del Farell,
sinó una santa pastora,
la pastoreta del Puig,
d’aqueixos marges viola.

II

D’una a una les dugué
des dels munts de Folgueroles,
la rocassa sobre el cap
com si fos una corona,
una corona de flors
de gessamí i de lliroia,
lo fus ballant en sos dits
i al seu costat la filosa.
Al ser al cim del turó,
d’un cap en terra les colga,
del gentil sant Jordi als peus
fent una pleta de roques.
Sos anyells tanca allà dins
quan vol resar una estona
de Catalunya al patró,
qui, encastellat en sa torre,
defensa als pobres veïns
com sa pollada una lloca.

III

Entre eix dolmen i eix altar
amb què ma terra es corona,
lo dia del sant Roser
amb sa cadena de roses
comptarà vint-i-cinc anys
que allà cantí missa nova.
Per què a la Plana baixí
després de dir Sursum corda
amb Jesucrist a les mans,
l’amor que mon pit enyora?
Per què a eix món de fang torní
després d’estar en la Glòria?”

Dia de Sant Jordi, 1 juny 1896

"Lo dolmen de Sant Jordi" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1251-1252.

L’emita de Sant Jordi, tan bellament situada al centre de la Plana de Vic, conserva el record de la primera missa del poeta, fet trascendental en la seva vida que va tenir lloc l’any 1870. La presència del dolmen a tocar de l’ermita va servir al poeta per a simbolitzar la doble font de la seva inspiració: la religiosa i la patriòtica; la popular i la pagana.
10 / 11

Masia de Puigseslloses

Camp de blat

Camp de blat. Autor: Jordi Vila, Fundació Jacint Verdaguer.

Lo Ram del Segador

I

Qui no arrisca no pisca.

Part davall de la masia,
part damunt dels aigüerols,
més d’un cop la gotlla hi nia, més d’un cop.

Que hi termena una vessana
voltadeta de rebolls,
rovell d’ou d’aqueixa plana, rovell d’ou.

Blats xeixosos que hi onegen
a l’alè del ventijol,
als petons del sol rossegen, als petons.

De ple a ple bevent-lo a estones,
tot gronxant-se en aire dolç,
d’un riu d’or semblen ses ones, d’un riu d’or.

Tremoleja una bandera
dalt al cim d’un garberó,
rams i flocs té per cimera, rams i flocs.

No és de bàndol ni de guerra,
no és senyal de maror, no;
no hajau por, fills de la terra, no hajau por.

Assenyala que sota s’ajauen
los blats rossos de fets i madurs,
al dring dring de les eines que hi cauen
manejades per mossos de puny.

Assenyala que el temps de l’aplega,
lo millor pel pagès va arribant,
que quan som en lo temps de la sega
no és molt lluny la collita del blat.

Onze són, tots minyons de coratge
dels criats entre Tossa i Montseny,
que a la feina per dar un arrambatge
maleït si hi ha al món que els fa res.

I zim-zam més de ferm les hi venten
com més aigua goteja son front;
dels volants que els rostolls enlluenten
sembla en surten llampades de foc.

Cada cop que una mà se belluga
del volant tallador a cada cop,
cau en terra una garba feixuga
i de feixa s’obira un nou tros.

A tan rústec compàs antics aires
ne refila amb finor el davanter
i responen a cor los segaires
quan lo cap de posada esdevé.

Prou pots refilar, lo jove segaire, que no serà, no, treball endebades, que a veure(r )-vos ve, a dur-vos recapte, la noia del mas, gentil com no gaires, poncella que el vent que abans l’afalague lo nèctar podrà xuclar de son calze. Mirau’s(e)-la allà, per entre aquells arbres estufa i retorç sos bucles, jugaire, l’alè de les flors, l’embat de la tarda; lo sol petoneja sa galta de nacre, deixant-hi clavells, rosetes portant-se’n. Quin cos de perdiu! De gotlla quin aire! No us fera tan goig lo veure(r ) un àngel del cel davallant a dar-vos coratge. Al cap du un cistell, als dits porta un cànter per ella a la font umplert no fa gaire. Arriba i cobreix la pelfa del marge amb nova flamant tovalla de cànem, posant-hi amanit amb sal i vinagre un plat d’enciam, pebrots i tomàtecs.

–Veniu, si us plau–, la minyona ja els crida,
i de la trompa de llauna a un senyal
lo drap enrotllen on ella els convida,
de sos dits rústecs traent los didals.

I allà del marge asseent-se en la molsa
tasten de la taula el beneit bé de Déu:
qui el pa moreno escrostona, la dolça
aigua del càntir qui es beu a galet.

Tots fent gatzara roseguen, i prenen
tots enciam, menos un que n’hi ha:
doncs, què tindria que els ulls se li encenen
la nina al veure que el pa va llescant?

Lo ventijol que els arboços sorolla
mots com un sucre de dolços ha duit:
és que el més tendre minyó de la colla
l’amor demana a la nina del Puig.

–Rossa-li ha dit–, bona noia, et plauria
una caseta que hi ha prop del riu,
de resplendors emmantada de dia
i de placèvoles ombres de nit?

Que de fruiters una cleda engarlanda
de flor o fruita farcida a tot temps,
que l’espurneja el riuet d’una banda
i que per l’altra l’encesa el llebeig?

Lo rossinyol en les branques se bressa
d’un saugueràs que l’ombreja a l’estiu.
Què tal! Voldries tu ser-ne mestressa?
T’agradaria venir-te’n allí?–

De la bandera la perxa corona
un ramellet de selvàtiques flors;
l’abasta ja, lo flaireja i l’hi dóna
gastant aquestes manyagues raons:

–Té... vet aquí dels segaires la toia;
la toia és xica, l’amor ai!, n’és gran;
si bé t’agrada, recorda-te’n, noia,
en temps de segar quan torne un altre any.–

II

Visca la gallina i visca la pipida.

Los segadors són fora!
La pubilla del mas,
sola estant-se a la cambra,
flaira que flaire el ram:
cada volta que el flaira,
llança d’amor un ai!,
a cada ai! dues llàgrimes
li baixen cara avall.
De baix estant, sa mare
l’ha sentida plorar.
–De què sospires, filla,
de què sospires tant?
–Dels segadors la colla,
mare, quan tornarà?
–Per Sant Joan, ma filla,
que és lo temps de segar.
–Trigarem gaire a ser-hi,
mare, per Sant Joan?
–Un any, la meva filla,
o per aquí li va.
–Un any?... Ai! mare meva,
no hi arribaré pas.
–Per què la meva filla,
qui te n’aturarà?
–Mare, les amoretes
que em mataran abans.
–Abans no et maten, tria
d’entre els galants del pla,
que, per cada un que en vulgues,
un cent ne trobaràs.
Vols béns? Dos rics pagesos
te voltegen temps ha;
l’un té en sos, que llauren,
trenta parells de braus;
l’altre té, que pasturen
tots dintre sa heretat,
cent vint-i-cinc vedelles,
tres-cents anyells de l’any.
–De diner i vianda,
mare, ja n’hi ha al mas.
–Gentils? Doncs a la vila
bé n’hi ha i n’hi han,
i tots a paren llaçades
per a fer-t’hi enjoncar.
–Si voleu que us ho diga,
no me n’agrada cap
dels de la vila, fora
lo que em donà aquell ram.
–Amb lo segaire, filla,
no t’hi casaràs pas.
–Doncs al fossar del poble,
sota el xifrer més alt,
cavau-ne una fosseta
de quatre pams de llarg,
aquest ramell de roses
esflorau-hi si us plau,
que aqueix vespre, la mare,
a fer-hi nit me’n vaig,
que me’n vaig a dormir-m’hi
per a no despertar.
–No et moris, filla, encara,
ma perdiu de quinze anys,
ma cadernera aimada,
mon anyellet manyac!
Eh!... mossos de la casa,
mos llogats, feu’s(e) ençà,
ensellau l’euga roja
i més rabents que el llamp
anau amb lo segaire
que a ma filla encisà,
dieu-li que s’afanye
si amb ella es vol casar,
que si a cas no s’afanya
morta la trobarà,
puix del mal d’amoretes
n’està el seu cor malalt.– ”

"Lo ram del segador" dins Jacint Verdaguer. Jovenívoles. Barcelona: Proa, TO, vol. IV, 2006, p. 697-703.

La masia de Puigseslloses és una de les més representatives del terme de Folgueroles. El propietari Segimon Coma avalà mossèn Cinto perquè pogués rebre l’ordenació sacerdotal. En el parlar del poble és anomenada El Puig i del Puig és la protagonista d’algunes composicions amoroses de Verdaguer, quan el poeta, jove i enamorat, dedicava versos a les noies de les masies.
11 / 11

Masia de Torrents

Masia de Torrents

Masia de Torrents. Autor: Jordi Vila, FJV.

La formiga

Una hermosa plana
tinguí per bressol;
com la vigatana
no en veu altra el sol.
Jo fui la formiga
de son pla i garriga,
del mas oreneta,
del camp rossinyol.

Per les torrenteres
que alegre tresquí
del camp a les eres,
de l’hort al jardí,
me nasqueren ales
com a les cigales
i a aquell pla d’Ausona
l’adéu jo doní.

Vegí hermoses terres,
més d’una ciutat,
m’enfilí a les serres
de l’alt Montserrat.
Baixí a Barcelona,
la perla amb què l’ona
enriquí fa segles
l’antic Principat.

Dintre horts que florien
per encantament,
palaus se m’obriren
plens d’or i d’argent.
En mala diada
ne fiu ma posada,
puix ma vida i somnis
fugiren corrent.

Mes grandeses foren
floretes d’empriu
que neixen i moren,
bombolles de riu.
Fou aquella glòria
vana i transitòria,
com pel lapidaire
rosada d’estiu.

Tot era falsia
dintre aquell palau,
los mots que hi sentia
d’afecte i de pau.
Los ramells de roses
foren de gatoses;
los llaços de murta
cadenes d’esclau.

Dintre aquelles sales
enemic cruel
les frisoses ales
me llevà d’arrel.
Si no hagués deixada
la gàbia daurada,
mai més vos veuria,
ma terra i mon cel.

Jo deixí en mala hora
lo teu pagesiu,
oh poble que enyora
mon coret soliu:
de ma terra amiga
jo fóra formiga:
¡mal hagen les ales
que m’han tret del niu!”

"La formiga" dins Jacint Verdaguer. Poesia Dispersa. Barcelona: Proa, TO, vol. IV, 2006, p. 295-297.

Mossèn Cinto va fer estades a la masia de Torrents, que era la casa del seu pare, dels seus avis i oncles paterns. Aquí de petit es devia familiaritzar amb la vida pagesa d’una masoveria del seu temps. Els amos, els Picó, emparentats amb el general Manso, varen ser els seus protectors quan ingressà al Seminari de Vic. Li varen fer de padrins quan cantà missa i el varen ajudar quan la malaltia l’obligà a seguir tractaments mèdics a Barcelona. La formiga, escrita a les darreries de la seva vida, quan el poeta repassava la seva trajectòria, iniciada en el «bressol» del seu poble, on va viure l’etapa més feliç.