Ruta literària de Verdaguer a Folgueroles

L’incendi dels Pirineus (Cant Primer)

Veus eixa mar que abraça de pol a pol la terra?
En altre temps d’alegres Hespèrides fou hort;
encara el Teide gita bocins de sa desferra,
tot braolant, com monstre que vetlla un camp de mort.

Aquí els titans lluitaven, allà ciutats florien;
pertot càntics de verges i música d’aucells;
ara en palaus de marbre les foques s’hi congrien,
i d’algues se vesteixen les prades dels anyells.

Aquí estengué sos marges lo continent hesperi;
quins mars o terres foren ses fites, ningú ho sap;
lo sol, però, que mida d’un cop d’ull l’hemisferi,
era petit per veure’l a pler de cap a cap.

Era el jou d’or que unia les terres ponentines
i, cor de totes elles, com font del paradís,
los dava clares aigües a beure i argentines,
i en sos immensos braços dormia el món feliç.

Per ella es trametien, com per un pont amplíssim,
d’un maig etern en ales, ses cries i llavors,
aucells de ros plomatge, de refilet dolcíssim,
dels aromers la flaire, cantúries i tresors.

Rei n’era Atles, aquell qui de la blava volta
los signes a una esfera de jaspi trasplantà,
i del sol i de l’astre que més lluny giravolta
la dansa misteriosa i harmònica explicà.

Per çò, dels fills de Grècia la somiosa pensa
lo veia, com muntanya, tot coronat d’estels,
i ajupit, sens decaure, davall sa volta immensa,
servant amb ferma espatlla la màquina dels cels.

En gegantesa i muscles sos fills li retiraren,
mes com un got de vidre llur cor fou trencadís,
puix, aprés que els realmes i tronos revoltaren,
també el de Déu cregueren seria escaladís.

Mes una nit bramaren la mar i el tro; de trèmol,
com fulla en mans del Bòrees, l’Europa trontollà,
i despertada a punta de dia al terratrèmol,
d’esglai cruixint-li els ossos, no veia el món germà.

I assaborint lo tebi record de sos abraços,
semblava viuda dir-li: «Oh, Atlàntida! Aon ets?
Com solia, ahir vespre m’endormisquí en tos braços,
i avui los meus no et troben, d’esgarrifança freds.

On ets?» I, ai!, on l’hermosa solia els cors atraure,
lo pèlag responia: «Jo l’he engolida anit;
fes-te enllà!; entre les terres per sempre em vull ajaure;
ai d’elles, ai!, si m’alço per eixamplar mon llit!»

Li carregà feixuga l’Omnipotent sa esquerra,
i el mar d’una gorjada cadavre l’engolí,
restant-li sols lo Teide, dit de sa mà de ferre,
que sembla dir als homes: «L’Atlàntida era ací.»

"L'incendi dels Pirineus, cant I" dins Jacint Verdaguer. L’Atlàntida. Barcelona: Proa, TO, vol. II, 2003, p. 84-86, v. 1-48.

Somni d’infant

Quin somni tinguí tan dolç
un dematí a punta d’alba!
Ja fa mig segle, i ho tinc
tan present com si fos ara.
Somnií que en bressol d’or
un angelet me bressava:
eren blavencs els seus ulls,
sa cabellera era llarga,
sa cara era un pom de flors
que amb mos llavis jo rosava.

Perquè jo dormís a pler
en sos dits tenia una arpa,
plena de noves cançons,
plena de velles tonades,
que rajaven a bell raig
com del Canigó les aigües.
Acabades les cançons,
me despertà una besada.

Ma mare era l’angelet,
aquell bres la seva falda,
i l’arpa n’era el seu cor,
lo que tant m’estimava!

Ai! aquella arpa del cel
poc després se m’és trencada,
i encara aquelles cançons
ressonen dins la meva ànima;
encara mon cor ne viu,
encara ma lira en canta;
¡si les arribo a oblidar
seré un aucellet sense ales!

Mes ai! l’hermós angelet
qui bressant me les cantava,
tot bresant-me en un bres d’or
un dematí a punta d’alba,
al volar-se’n cap al cel,
per què en la terra em deixava?

"Somni d’infant" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Totes les Obres, Vol (III). Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1219-1220.

Carta a Marià Aguiló
Can Tona, 8 de febrer de 1871

Estimadíssim amic:
Han passat ja, gràcies a Déu les rigoroses fredors que tant es feren sentir en aquest fons de la plana, com li ponderava jo en les quatre lletres que dies passats li vaig escriure. Mes ai!, a mi se’m quedaren al cor, puix se me n’han endut, amb la mare estimada, l’aspre del meu esperit en què li plavia reclinar-se quan les fredors de l’ànima, encara més rigoroses, el feien tremolar i tòrcer.

Cor hermós, obert de nit i dia a mes sedentes mirades, ja no tornaré llegir en tu. Cor melancòlic i trist, ja mos pobres versos no podran alegrar-te més, ja mes oracions no trobaran les teves ales per a volar al cel.

Ja no tinc mare! Que trista és aqueixa paraula que mai m’havia dit i que ara em martelleja el cor cada punt i hora!

Com sap prou vostè, la mare malavejava molts anys ha, i en temps d’hivern l’embufec li donava dies terribles; tant, que al començar el bon temps, d’enraderada i desfeta no semblava ella. Amb el caure tanta neu en el passat mes de gener, la prengué aqueix mal tan fortament, que ella mateixa es vegé venir la fi de la vida, però tan suaument que mostrà no recar-li res del món, sinó el no haver-hi fet més bé i haver-hi portat una vida més pura i angelical encara…
A falla d’altre capellà, per ser al cor de la nit, i fent al mateix temps, amb prou neguit meu, sa voluntat darrera, de la millor manera que sabia aní preparant la seva ànima pel terrible trànsit de l’eternitat. I, com que dóna forces Nostre Senyor, si les hi demanem de cor, ni a ma llengua tosca i mal enraonada li faltaren paraules d’amor i resignació per anar-li dient, bé que no eren necessàries, puix ella me n’ensenyava a mi de més enceses. Ni fins a l’extrem de l’agonia les llàgrimes que procurava ofegar m’aturaren de fer res del que hauria fet estant amb tota la serenitat i força d’enteniment…
Que és dolça la mort dels amics de Déu! Que és dolç deixar el cos de terra als braços dels fill, espòs i amics estimadíssims, quan l’esperit va a descansar als de Jesús, encara més blans i amorosos!... Del cos, si cal parlar-ne, quedà sense l’horror de la mort, molt blanc i amb escaiguda positura. Jo no tinguí pas cor per aguaitar-la, però la gent que fins a la cambra acompanyava a veure-la, després de dir-li el parenostre, es deien els uns als altres: “Sembla que dorm; no gastava pas millor color quan era viva”:
L’endemà i l’endemà passat de morir li férem els funerals i cap d’any, amb gran assistiment d’amics i parents, i l’enterraren entremig del xifrer del cementiri i l’església, quatre passes endavant del gòtic sepulcre del llessamí, a on no em desagradaria fer-li companyia quan s’acluquin mos ulls al darrer son…

M’he estat uns quants dies a casa, per a consolar el pare i germans. Però quan penso ”ja no tinc mare”, que no sentiré mai més la veu aimada que m’adormia al bressol –que si bé no cantava ja gaire, però tot m’omplia encara, i em semblava talment sentir un ressò dels càntics de l’àngel de la ignocència que, molts anys ha, no em deu abrigar ja sota ses ales–, quan penso que no em contarà ja més rondalles de reis i comtes, ni em parlarà de cançons i divins –que era el gènere de poesia popular que més estimava–, quan penso que no podrà endreçar més mos passos i volades la dona que amb la llet em feu mamar la poesia, que no regarà l’herbeta de l’amor de Déu la qui me l’ha plantada en la mala terra de mon cor, en lloc d’aconsolar-los, encara necessito de consolació.

De vegades, estant distret, m’afigurava sentir el torn que ella solia fer rodar, però m’adonava tot seguit que era el d’alguna veïna amiga seva; em feia la il·lusió de veure-la en un racó de cambra o a ran de foc atiant la llenya o amb el llibret als dits. Però ni mos ulls la veien ni mes orelles la sentien; sols mon cor la sent com em diu des del cel que no l’enyori, puix està més bé que jo en el paradís de Déu.
Ara deixat el poble estimat a on no feia sinó plorar, em torno a trobar sota el teulat de la benvolguda masia…

"Carta a Marià Aguiló" dins Jacint Verdaguer. Ruta verdagueriana de Folgueroles, a cura de Ricard Torrents. Vic: Amics de Verdaguer i Casa Museu Verdaguer (Estudis Verdaguerians. Sèrie La Damunt), 1992, p. 17-18.

A la Verge

Jo tenia cinc anys; anava a estudi
en mon humil poblet de folgueroles;
de mos pobres esplets digne preludi,
portava sota el braç les beceroles.

Lo mestre era un vellet; sa barretina
més llarga era bon tros que sa ciència,
mes, quina font tan pura sa doctrina!
quin mirall tan hermós sa consciència!

Se sadollava d’aquesta aigua el llavi
no sabent en la terra millor front,
i quan tornava a casa: -De tant savi
–deia a la mare-, n’hi ha cap més al món?-

En sa grossa cadira de baqueta
encara em sembla veure’l assentat;
sa taula era coberta de baieta
que em recordava la verdor del prat.

La infantívola escola presidia,
dins sa capella de paper tenyit,
vostra imatge bellíssima, oh Maria,
que havia ja a mos avis presidit.

Jesús en vostra falda nos somreia,
allargant-nos joiós ses blanques mans:
– Ameu-la, és mare nostra-apar que ens deia -,
los nois que l’aimen bé són mos germans.-

A sos peus esgranàven lo rosari,
l’oració de l’arcàngel repetint;
i es tornava l’escola un santuari
on Vós devíeu predicar sovint.

Vostre mes arribà, oh dolça Maria,
i ens convidà lo mestre a dur-vos flors.
Com no havia de dur-li jo la mia
a l’astre matinal dels meus amors?

En mon roser, ai! No trobí cap rosa,
sols trobí una poncella a punt d’obrir,
com l’ànima d’un nin que encara closa
guarda per Déu son matinal respir.

Pujo al conreu que goretava el pare,
hi cullo uns botons d’or; baixo al torrent
on per sos tovallons ma pobra mare
trobar solia lo color d’argent.

Allí trobo la humil margaridoia,
ullet amb què la terra mira al cel;
lo trèvol del color de la lliroia,
la blava jonça que és un vas de mel.

Jo no havia pujat a la boscúria
on riu l’ englantiner d’olor suau,
safir caigut entre les neus de Núria,
no havia encara vist lo lliri blau.

No tenia en mon hort la satalia
ni el gessamí tot estrellat de flors;
jo altre jardí en la terra no sabia,
que hermós trobava aquell jardí allavors!

Tot mirant-me les flors, joia per joia,
amb mà gelosa aní lligant lo ram
del meu bateig amb una bonicoia
cinta de seda amb voravius d’estam.

Quan a la tarda el presentí al bon mestre,
cada infantó li presentava el seu;
era jo el més petit i lo menys destre:
de tots los rams, fou lo pitjor lo meu.

Lo vegí caure i rodolar pel sostre,
mentre els altres, quiscun en son pitxer,
pujaven a enremar la imatge vostra,
Reina gentil de mon amor primer.

Vegí mes flors als peus dels que passaven
donant-los amb la vida lo perfum;
vegí com se marcien i esfullaven,
ai!, com les trobes que ara dono a llum!

Lo que plorí aquell ram fou sense mida,
no em podia la mare aconhortar.
Mare del cel, estrella de ma vida,
vullau mes darreries acceptar.

Tenia jo cinc anys, ara cinquanta,
i us porto un altre ramellet de flors:
deixau-les arribar a vostra planta,
anc que sien més pobres que allavors.

Aquelles en primícia us oferia
lo meu verger, que sols per Vós florí:
aquesta n’és la humil tardaneria,
mes amb mon cor i tot, veu’s (e)-la aquí.

Aquelles eren flors primaverenques,
aqueixes, ai de mi! Són flors d’hivern;
mes són per Vós, Maria, primerenques,
que és mon primer amor, amor etern.

"A la Verge" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Totes les Obres, Vol (III). Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1181-1183.

Festa Major

El quinze d’agost, el temps més calorós de l’estiuada, quan no resta una garba de xeixa per batre a les eres de Muntanya, quan els pallers fan gran ombra i els graners són plens a vessar, i a les vessanes on, encara no fa dos mesos, les xeixes rossejaven, ja guaixa el fajol tendre, i el mill, amant de terra lleugera estén els petits branquillons, fem la festa major els del meu poble. Aquell dia, a la plaça hi ha ballades, el retaule de l’església llueix de ciris i lluminàires, i a la missa major toca la millor cobla de músics del voltant. Els pagesos solen pujar-hi amb el gambeto penjat al coll i l’atxa a la mà, per fer llum a la patrona, la Reina dels àngels; llurs filles i esposes estufades. Abans d’ells, amb les caputxes sota el braç, les faldilles de nuviatge i les arracades penjant pel davant del mocador de seda que els cobreix el monyo. Al dinar surt el millor anyell de la ramada i el pollastre més tendre del galliner, i, mentre es menja i es fa gatzara amb els parents i convidats de fora terme, els músics carrer amunt i carrer avall, fan la tocada que en diuen de llevant de taula, i els fadrins que van al davant conviden al sarau de la tarda les minyones llurs promeses, que surten a les finestres i als balcons a escoltar la tocada.
Arribem a la plaça: ¡ que n’és de bonica, amb aquella bellugadissa de pantalons blaus i barretines vermelles i mocadors de carmesí! Sembla un camp de roselles on els gallarets es barregessin amb els capblaus, moguts pel vent de marinada.

Ells es llancen febrosos al remolí de les ballades, i tot seguit els veig giravoltar amb les que en els meus bells dies havia vist a les espellofades. Les que foren àngels havien esdevingut nines per una meravellosa transformació; nines, però atractívoles i encisadores com les solen veure en somnis els fadrins de la primera volada. Els seus ulls eren més falaguers, la seva rialla més dolça, i elles més boniques, sense saber-ho tal volta, que quan collien flors amb nosaltres i escoltaven les nostres ingènues corrandes; però aquella boniquesa infantívola tan formosa se n’era anada, davant una altra de més esclatant i atractívola. Besar aquelles galtes ja no seria, com alguna hora, besar roses fresques, puix ja hi trescava la sospita de l’amor.
Totes ballaven menys la del mas d’Heures, que semblava esperar-me. Un hereu de bona casa li feia l’aleta, i semblava que li demanava per llançar-se al remolí; però ella, com si no se n’adonés, es girava a mi, i amb una rialla m’obria el llibre blanc del seu cor, en el qual jo podia escriure. Jo, tornant-li la rialla, m’hi apropava; però m’adono del fadrí de qui el pare era camper i que podia enfonsar-nos, puix depeníem d’ell. Reculo de sobte, com la mà del vailet que, prop de la rosa que abasta, troba una espina punyent.
Vaig girar els ulls al fossar i, ¡que poca cosa em semblaren, esguardats des d’allà, els qui ballaven a la plaça! Les cent generacions de llurs pares dormien al seu voltant, i els sepulcres, mig badant-se, semblava que deien a la generació divertida que abans de gaire hi aniria a raure.
Vaig esguardar la fossa de la meva germaneta, que, tot i esborrada per les herbes i flors que havien brotat al damunt seu, jo sabia trobar prou amb els meus ulls acostumats a girar-s’hi al peu del llesaminet, al cantó esquerre de l’església.
Pel meu davant passaren, giravoltant rialleres, les agradoses pageses, i un garbuix de pensaments oposats rebullí pel meu cap; en aquesta febre em semblà que veia la meva germaneta, innocent, amb la corona de roses blanques entre els seus tendres dits, tal com la vaig veure marxar cap a l’església; i aleshores, sense dubtar gens, vaig adreçar-hi els meus passos tremolosos.
En arribar a la porta reixada del fossar, vaig girar els ulls enrera i vaig dir: «Adéu-siau, plaers del món, no us vull tastar; d’altres de més dolços i purs em criden, a la requesta dels quals no puc fer el sord, i des d’ara ja no sóc més vostre». Així, acomiadant-me’n per sempre, vaig entrar a l’església amb llestesa, i vaig anar a agenollar-me al costat de la meva mare, davant l’altar de la Verge patrona del meu poble –que no em deixi de la mà–, imatge que jo havia enramat tantes vegades, i davant la qual vaig plorar les primeres llàgrimes i demano a Déu que m’hi deixi plorar les darreres, quan la càrrega dels anys em faci cercar, per reposar-hi la meva testa ja esblanqueïda, l’ombra del xiprer.

"La Festa Major" dins Jacint Verdaguer. Ruta verdagueriana de Folgueroles, a cura de Ricard Torrents. Vic: Amics de Verdaguer i Casa Museu Verdaguer (Estudis Verdaguerians. Sèrie La Damunt), 1992, p. 29.

Un dia del meu pare en la vessana
a solc i a eixam sembrava el sègol d’or;
després seguint la musa catalana,
també sembrí, però sembrí en lo cor.

"[Dia 17 d'octubre]" dins Jacint Verdaguer. Roser de tot l'any. Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 970.

QUÈ ÉS LA POESIA?

La poesia és un aucell del cel
que fa sovint volades a la terra,
per vessar una gota de consol
en lo cor trist dels desterrats fills d’Eva.

Los fa record del paradís perdut
on jugava l’amor amb la innocència,
i els ne fa somniar un de millor
en lo verger florit de les estrelles.

Ella és lo rossinyol d’aquells jardins,
són llur murmuri bla ses canticeles
que hi transporten al pobre desterrat
dant-li per ales místiques les seves.

No es deixa engabiar en los palaus,
no es deixa esbalair per la riquesa,
en la masia amb los senzills del cor
ses ales d’or i sa cançó desplega.

Mes per sentir-li modular a pler
la pobra humanitat està distreta;
qui està distret amb lo borboll mundà
¿com sentirà la refilada angèlica?

L’aucell del paradís no es fa oir, no,
de qui escolta la veu de la sirena:
lo cel que es mira en la fontana humil
no s’emmiralla en la riuada tèrbola.

De poetes cabdals prou n’hi ha haguts,
cap d’ells la dolça melodia ha apresa;
qui n’arribés a aprendre un refilet
aquell ne fora l’àliga superba.

Mes l’aucellet refila tot volant,
calàndria de l’empírea primavera,
allí dalt entre els núvols de l’orient
llença un raig d’harmonies i s’encela.

Jo la he sentida un bell matí de Maig,
lo bell matí del Maig de ma infantesa;
jo la he sentida la gentil cançó:
per çò m’és enyorívola la terra.

"Què és la poesia?" dins Jacint Verdaguer. Aires del Montseny. Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 1207-1208.

L’arpa

Damunt de mon poblet hi ha una capella
d’una roureda secular voltada,
és son altar lo trono d’una Verge
d’aquella rodalia sobirana.
Era ma pobra mare, que al cel sia,
sa més fidel i més humil vassalla,
i sent jo petitó, cada diumenge
a dur-li alguna toia me portava,
a son Fill oferint-me que em somreia,
com jo, assegut en la materna falda.
Un cap al tard, tindria alguna pena
puig ella féu l’oració més llarga
i esgranà lo rosari més calmosa
barrejant amb sos grans alguna llàgrima,
i lo tornà a resar; li recaria
sola deixar l’amor de la seva ànima.
A l’empènyer la porta de l’església,
un fill de Nàpols eixerit passava,
duent al coll una arpa tota plena
d’harmoniosa música d’Itàlia.
Ella, escorrent sa bossa escanyolida,
un rajolí de notes li demana
per la Verge Santíssima que es queda
sola i de nit en la boscúria isarda.
A un caire del portal lo jove es posa
i passa el dits per los bordons de l’arpa:
quiscun llança una nota, melodia
que amb melodies cèliques s’enllaça,
murmurioses urnes que s’aboquen
barrejant sa corrent immaculada
de gemecs de neguit, himnes de festa,
defalliments d’amor i crits d’hosanna.
Lo temple escolta i, amb la boca oberta,
apar que a la boscúria li demana
si són los passerells que a voladúries
hi solen refilar al trenc de l’alba,
amb aleteigs i música divina
desvetllant la natura endormiscada.
La mare seia al marxapeu del temple,
i jo, mig recolzat sobre sa falda,
a tres dits de mos ulls l’instrument músic
omplia la rodona portalada.
Jo, mentre l’ona cèlica bevia,
primerenca regor de la meva ànima,
a través de les cordes, fonts perennes
per on lo paradís se m’hi vessava,
a aquell bocí de mon que coneixia,
a la terra i al cel doní una ullada.
Que hermosos los trobí! Per la finestra
de reixa d’or si jo els vegés encara!
Vegí el Montseny engarlandat de boscos,
vegí el Puigmal de cabellera blanca
damunt la serra del Pirene altívol
com un gegant al cim d’una muralla,
i entre ells, estesa en son conreu, Ausona
a prop del Gurri de lluentes aigües,
com gentil segadora muntanyesa
que dorm al peu de son falçó de plata.
Més humil i més pròxima, l’església
vegí de mon poblet, ramat de cases
que com pollets esveradissos viuen
a l’aixopluc de les maternes ales.
Entre elles una n’obirí més xica
que les seves veïnes i més blanca;
lo fum sortia de la llar fumosa
plena per mi de resplendors de l’alba.
Mos companyons i companyones tendres
feien a dalt del porxe la sardana
i baixaven a l’hort, a rua feta,
papallons joguinosos d’horabaixa;
elles envers les roses que florien,
ells vers on lo cirer vermellejava,
no tant com les enceses barretines
que s’hi veien pujar com una parra.
Feien jocs d’innocència i de platxeri
i corrien i reien i cantaven,
i sa dolça cridòria me venia
amb lo melós arpegi barrejada.
Vegí el camp de mon pare, ros de xeixa
crescuda amb sa suor. Vegí l’aubaga,
los boscos i soleis, nius de mos somnis
d’on lo més primerenc prengué volada.
I vegí vostres peus i vostres cingles
i vostres fronts, oh serres de la pàtria!
i al pondre’s damunt seu l’astre del dia,
corona d’or irradiant de flama,
engolir-se’l vegí l’alt Pedraforca
fet un Vesuvi atapeït de lava,
i entre el floreig d’estrelles que naixien
del vespre hermós entre les fosques ales,
com aurora divina que em somreia
vegí en lo cel la Musa Catalana.

"L'arpa" dins Jacint Verdaguer. Pàtria . Barcelona: Proa, TO, vol. III, 2005, p. 626-628.

Jo
só
bri
fi
de lli,
dret
i prim
fins al cim.
Colliu-me,
quan floriré;
teixiu-me,
i us vestiré
d’un llani-llini
blanc com l’armini.

Jo
só
bri
fi
de lli.
Mon tronc
és un jonc;
ma flor,
un rubí.

Tinc
cinc
fulles
en la flor,
totes belles
i vermelles
com un cor.

"Lli" dins Jacint Verdaguer. Brins d’espígol. Barcelona: Proa, TO, vol. IV, 2005, p. 1093.

D’entre aquells llocs posats sota l’advocació d’un autor, Folgueroles és, sense cap mena de dubte, un dels més incontrovertibles. Tot el terme constitueix la paleta de llocs Verdaguer amb el gorg profund i negre de Nitons, que és el forat que hi ha per passar-hi el dit i tenir el terme agafat per la mà. Lloc i autoria, verdagueritat i Folgueroles, obra i geografia, grandiositat i petitesa, terra natal i terra estranya, s’aglutinen i mesclen de cara a constituir més tard els seus casolaníssims punts de comparança amb no importa quina cosa, distància o magnitud.

Perejaume. Cims pensamenters. Barcelona: Polígrafa, 2004 .